FILOBLOG

FINALISTA DELS PREMIS BLOCS DE CATALUNYA

2010-09-17T00:49:00.000-07:00

Després d'haver-me presentat al concurs de blocs en català "premis blocs de Catalunya" que organitza stic.cat i d'haver passat per un llarg procés de votacions, aquest bloc és finalista d'aquest concurs en la categoria d'educació. Divendres 1 d'octubre se celebrarà l'acte de lliurament de premis al Parc Científic i de la innovació TecnoCampus Mataró-Maresme.

FILOBLOG és un bloc que forma part d'un projecte més gran de l'escola Sant Andreu de Natzaret. En l'assignatura de filosofia (1r de batxillerat) i história de la filosofia (2n de batxillerat), es van realitzant un seguit d'activitat com comentaris de text, redaccions, power points, etc., i es van penjant en el bloc personal de cada alumne. Al final de cada trimestre, el professor evalua aquest bloc i les activitats que s'han anat penjant. Per veure els blocs de filosofia dels meus companys podeu entrar als links següents:

http://www.netvibes.com/filostandreu

http://filostandreu.blogspot.com/

I per acabar, vull desitjar sort als altres finalistes d'aquest concurs!

Projecte 6: Valoracio personal

2010-04-21T12:45:00.000-07:00

Malebranche opinio personal

iris.merino's Podcast

Activitat 64: La teoria del coneixement de Kant

2010-04-20T10:47:00.000-07:00

1-. Idees principals
El coneixement comença amb l’experiència, que està estimulada pels objectes que capten els sentits; aquests objectes després són elaborats com a coneixements per l’enteniment. Tot i això, l’experiència no és l’origen del coneixement, ja que es necessita quelcom que diferenciï les impressions que rebem barrejades per l’experiència. A més, hi ha uns coneixements a priori que no necessiten l’experiència per ser coneguts.

2-. Títol: La teoria empiricoracional

3-. Comentari
Aquest text pertany a la introducció de la Crítica de la raó pura de Kant, filòsof alemany que neix al 1724 i mor al 1804. Va estudiar teologia, filosofia, matemàtiques i física i els dos professors que més l’influeixen són Schulz i Knutzen. Entre les seves nombroses obres, cal destacar les tres crítiques, La crítica de la raó pura, La crítica de la raó pràctica i La crítica del judici, i altres obres com Història general de la natura i teoria del cel o Fonamentació de la metafísica dels costums. L’obra en qüestió va ser escrita en el seu període crític o de maduresa, on fa una síntesi del racionalisme i l’empirisme i de l’ idealisme i el realisme.
El text tracta sobre l’ ontologisme de Kant, és a dir, sobre la seva teoria del coneixement. Aquesta teoria està fonamentada en les síntesis que du a terme en el seu període de maduresa (esmentat anteriorment) de les diferents teories contraposades del coneixement: l’empirisme i el racionalisme. Per una banda, Kant defensa que el coneixement comença amb l’experiència (empirisme), ja que els sentits capten els objectes de la realitat. “Però –com diu al text- encara que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència”, sinó que procedeix l’enteniment, que és l’encarregat de crear els conceptes a partir de l’experiència. Per tant, està parlant de coneixements a posteriori. Per una altra banda, Kant proposa l’existència d’un coneixement independent a l’experiència, és a dir, coneixements a priori, on intervindria un altre element: la raó (racionalisme).
En resum, aquest fragment de Kant exposa la seva teoria del coneixement que suposa una síntesi ens les dues teories que havien fonamentat el pensament de filòsofs anteriors a ell: l’empirisme (Hume) i el racionalisme (Descartes).

4-. Comparació
La teoria empiricoracional de Kant pot comparar-se amb l’empirisme de Hume o el racionalisme de Descartes.
Descartes afirma el coneixement que prové dels sentits no és fiable, fet totalment contrari a Kant, que afirma que el coneixement comença amb l’experiència, tot i que aquests no sigui el fonament. Però Kant està d’acord amb Descartes en que hi ha un coneixement que no es pot captar amb els sentits: un coneixement a priori.
En el cas de Hume, Kant està d’acord amb el fet que l’experiència participa en el coneixement, però no creu que siguin els sentits els que produeixin els coneixements. Atribueix la producció dels coneixements a l’enteniment, que es l’encarregat de diferenciar les impressions percebudes pels sentits i d’elaborar-ne, a partir d’aquests, els coneixements corresponents.

Projecte 5: Presentació

2010-04-16T13:24:00.000-07:00

Malebranche

View more presentations from Iris_merino.

Activitat 63: La moral segons Hume

2010-04-13T10:07:00.000-07:00

1-. Idees principals
A través d’un cas pràctic, la realització d’unes preguntes a un home sobre l’objectiu de la seva activitat, Hume ens demostra que és impossible justificar amb la raó els fins últims de les accions humanes, ja que aquest fi últim està basat en algun sentiment.

2-. Títol: El sentiment com a justificació de les accions humanes

3-. Comentari
El text anterior pertany a David Hume, filòsof escocès que neix al 1711 i mor al 1776 a Edimburg. Entre les seves obres cal destacar el Tractat sobre la naturalesa humana, obra més important d'aquest autor, Assaig morals i polítics i La investigació sobre els principis de la moral. A més, també escriu sobre filosofia i religió. La seva filosofia, catalogada per ell mateix com a fàcil o obvia, es basa en la probabilitat de les creences deixant de banda la certesa absoluta, i la podem resumir en quatre paraules: empirista, escèptica, naturalista i agnòstica.
Aquest text pertany a La investigació sobre els principis de la moral, obra que tracta sobre la moral, que és la preocupació essencial de Hume. Aquest explica “que els fins últims de les accions humanes (...) es recomanen del tot als sentiments i afeccions del gènere humà, sense dependència de les facultats intel·lectuals”, és a dir, que, com a filòsof empirista, creu que la raó no guia les accions humanes, sinó que aquestes són guiades pels sentiments. Per tant, el centre de les distincions morals són els sentiments. Això ho argumenta a través d’un exemple pràctic: un home fa exercici per conservar la salut ja que la malaltia és penosa. El fi últim, perquè la malaltia és penosa, conté un mot que fa referència a un sentiment: penosa. Com que la malaltia està relacionada amb la pena, i aquesta està considerada com a “dolenta”, l’home fa exercici amb l’objectiu final d’evitar-la. Però l’home també pot respondre que fa exercici per conservar la salut, per poder treballar i guanyar diners ja que aquests són instruments de plaer. En aquest cas, torna a passar el mateix: en el fi últim, que els diners són instruments de plaer, apareix un sentiment, el plaer. En aquest cas, el plaer està catalogat com a “bo”, per això l’home fa exercici amb l’objectiu final d’aconseguir aquest plaer.
Per tant, en les accions humanes intervenen els sentiments, excloent d’aquesta manera a la raó. A més, també intervé l’experiència sensible ja que a través d’aquesta o a través del contracte social, es pot catalogar els sentiments de “bons” o de “dolents”.

4-. Comparació
La moral de Hume, que la trobem explicada en aquest fragment, és contraria a la moral segons filòsofs antics com Plató i Aristòtil, que explicaven que el fonament de la moral era la raó humana. Tant per a Plató com per a Aristòtil, el fi últim de les accions humanes era la felicitat, és a dir, el bé suprem; per a Epicur, la felicitat també era l’objectiu últim de la acció humana. Tot i això, els tres filòsofs tenien maneres diferents d’arribar a aquest fi últim. En canvi, per a Hume, el fi últim sempre està relacionat amb un sentiment, ja sigui per evitar-ho o per aconseguir-ho.

Projecte 4: Filosofia de Malebranche

2010-04-07T13:21:00.000-07:00

Nicolás Malebranche va ser deixeble de Descartes, per això la seva filosofia es pot considerar la continuació del pensament cartesià, tenint les seves pròpies interpretacions, i està influenciada per dos grans filòsofs: Plató (la concepció dualista del món: coses i idees) i Sant Agustí (la concepció de Déu totpoderós). El seu pensament, considerat ontològic i racional, el podem dividir en dues teories: l’origen i la naturalesa de les idees i l’ocasionalisme.
La primera teoria, l’origen i la naturalesa de les idees, tracta sobre el coneixement de les idees. Les idees no estan produïdes ni per l’ànima ni pel cos, ja que no existeix acció recíproca entre elles (com intenta explicar Descartes a través de la glàndula pineal) i no es pot obtenir coneixement veritable (objectiu) a través de les sensacions (subjectives), ni tampoc són innates perquè és impossible tenir idees innates de tot; podem conèixer les idees gràcies a la il·luminació de Déu. Per això, les idees se situen en un altre món (Plató), on també es troba Déu, i a conseqüència, si podem conèixer les idees (veritats objectives) a través de la raó, també podem conèixer a Déu.
L’ocasionalisme és la teoria que nega la causalitat. Malebranche afirma que les causes naturals són únicament causes ocasionals que estan sotmeses a la voluntat de Déu. A més, nega la connexió entre el cos i la ment perquè intervé un tercer ésser, infinit i necessari: tot i que puguem moure el braç quan volem, ho fem gràcies a Déu. Això fa que considerem la ment com a força passiva, que només rep idees (eternes, immutables i necessàries) a través de Déu (la naturalesa immutable).
Com a conseqüència de tota la seva filosofia, Malebranche afirma l’existència de Déu, entre d’altres arguments que trobem a les seves teories, perquè si podem pensar en ell, cal que existeixi.

Activitat 62: Teoria de la relació causa i efecte

2010-04-06T09:57:00.000-07:00

1-. Idees principals
En aquest text, Hume vol desmentir la teoria de la relació entre la causa i l’efecte tal i com es compresa per tots. El filòsof anglès diu que si que existeix aquest tipus de relació però que no es produeix sempre, és a dir, que no podem esbrinar el futur (l’efecte) basant-nos en el passat (la causa) perquè no sempre es deriva d’una causa un mateix efecte. I això és perquè aquesta relació forma part de les qüestions de fet, les quals depenen de l’experiència, i aquesta no ens dóna coneixement de coses certes, sinó de coses probables.

2-. Títol: La probabilitat de la relació causa-efecte

3-. Comentari
El text anterior pertany a David Hume, filòsof anglès que neix al 1711 i mor al 1776 a Edimburg. Entre les seves obres cal destacar el Tractat sobre la naturalesa humana, obra més important d'aquest autor, Assaig morals i polítics i La investigació sobre els principis de la moral. A més, també escriu sobre filosofia i religió. La seva filosofia, catalogada per ell mateix com a fàcil o obvia, es basa en la probabilitat de les creences deixant de banda la certesa absoluta, i la podem resumir en quatre paraules: empirista, escèptica, naturalista i agnòstica.
En el text, que és un fragment de l’Abstract, forma part de la crítica a la teoria de la relació entre la causa i l’efecte. Hume defensa que aquesta teoria es certa, però que no sempre s’ha de produir. La relació entre causa i efecte es una qüestió de fet, cosa que fa que no sigui cert del tot sinó solament probable, ja que les qüestions de fet estàn lligades a l’experiència, i l’experiència sempre ens ofereix coneixements dels quals no podem estar segurs al cent per cent. Per això, no podem suposar el futur a través dels fets del passat: Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. A causa del costum, nosaltres suposem el futur a través dels fets del passat, és a dir, de l’experiència dels sentits, que és l’única que ens pot ensenyar les causes i els efectes i la seva conjunció constant, tot i que no necessària. Però amb la raó, que és l’única que ens pot produir coneixements certs, no podem assegurar el futur a través del passat, o sigui, que no podem suposar un efecte d’una causa.
Per tant, la relació entre la causa i l’efecte no és de conjunció constant sinó innecessària ja que el costum que prové de l’experiència, la qual ens proporciona creença i no podem estar segurs que d’una causa sorgeixi un mateix efecte.

4-. Comparació
La teoria de la relació entre la causa i l’efecte ja es tractada per altres filòsofs com Descartes. Mentre que el filòsof racionalista francès va afirmar la conjunció constant entre causa i efecte ja que estava comprovat per la raó, la qual ens ofereix un coneixement cert. En canvi, Hume defensa una conjunció innecessària entre la causa i l’efecte ja que aquesta relació està compresa amb l’experiència i aquesta ens proporciona creença, i no podem estar segurs que d’una mateixa causa sorgeixi un mateix efecte sempre que tingui lloc la causa determinada.

Activitat 61: Anàlisi de la causalitat

2010-03-26T10:58:00.000-07:00

És evident que tots els raonaments sobre qüestions de fet es basen en la relació de causa i efecte, i que no podem mai inferir l’existència d’un objecte a partir d’un altre, llevat que estiguin connectats entre ells mediatament o immediatament. Així, doncs, per entendre aquests raonaments hem d’estar perfectament familiaritzats amb la idea de causa; per això hem de cercar al nostre entorn per trobar alguna cosa que sigui causa d’una altra cosa.
Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.

1-. Idees principals
En aquest fragment, Hume ens explica la teoria de la relació de causa i l'efecte, referent a les qüestions de fet. A través d'un exemple pràctic amb dues boles de billar, ens explica les tres circumstàncies que han d'envoltar la causa i l'efecte: la contigüitat en el temps i en l'espai, la prioritat de la causa davant l'efecte i la conjunció constant entre ambdues. Per tant, sempre que es compleixin aquestes condicions, la causa tindrà el seu efecte corresponent.

2-. Títol: Condicions de la relació causa-efecte

3-. Comentari
Aquest fragment pertany al Tractat de la naturalesa humana, obra més important del filosof escocès David Hume, que va néixer al 1711 i va morir al 1776. La seva filosofia racionalista està catalogada per ell mateix com a fàcil o obvia, és a dir, que se centra en l'acció humana i és senzilla i clara.
En el text es tracta sobre el tema de les qüestions de fet, un dels dos objectes de la investigació humana que Hume distingeix. Aquestes qüestions de fet no han de ser necessàries i el coneixement que ens proporcionen depèn de l'experiència sensible, per això és un coneixement probable, ja que no podem estar segurs del tot. Entre aquestes qüestions de fet hi ha una relació de causa i efecte, és a dir, una és la causa i una altra l'efecte. Per què es produeixi aquesta relació entre dues qüestions de fet, hi han de succeir tres circumstàncies: la contigüitat, la prioritat i la conjunció constant.
La causa i l'efecte han d'estar connectades al temps i a l'espai, o sigui, que han de coincidir en el mateix moment i en el mateix espai, ja que si la causa no es trobés en el mateix lloc i al mateix temps que l'efecte, l'efecte no seria possible. A més, la causa sempre ha de ser anterior que l'efecte, ja que té prioritat. I finalment, per a què es produeixi una relació de causa-efecte entre diverses qüestions de fet, aquesta relació ha de succeir sempre.

4-. Comparació
El pensament de Hume el podem comparar amb la teoria de la relació causa i efecte d'altres filòsofs.
Plató, el filòsof grec del segle IV a.C., va relacionar les idees i les coses sensibles de la seva concepció dualista del món com a causes i efectes. Ell deia que les idees sempre eren les causes de les coses, i per tant, les coses els efectes de les idees, ja que les coses eren simples còpies imperfectes de les idees. Al contrari que Hume, Plató creia que aquesta relació causa-efecte sempre era la mateixa. Hume argumenta que existeix aquesta relació, però només en les condicions que exposa al text. Una altra diferència és que Hume fa aquest tipus de relació entre dos qüestions de fet, és a dir, entre dos coses que estan considerades del mateix tipus, i en canvi Plató parla de la relació de causa i efecte entre diferents substàncies, les idees i les coses.

Activitat 60: Investigació sobre l'enteniment humà

2010-03-17T13:51:00.000-07:00

1-. Idees principals
El text anterior classifica totes les percepcions de l'ésser humà, és a dir, divideix els continguts de la ment en idees o pensaments i impressions, segons el grau d'intensitat que les rep. Les idees, més febles, són les sensacions interiors i són simplement còpia de les impressions. I les impressions, rebudes amb més intensitat, són les sensacions exteriors que estan relacionades més directament amb els sentits.

2-. Títol: Tipus de percepcions humanes

3-. Comentari
El text anterior pertany a David Hume, filòsof anglès que neix al 1711 i mor al 1776 a Edimburg. Entre les seves obres cal destacar el Tractat sobre la naturalesa humana, obra més important d'aquest autor, Assaig morals i polítics i La investigació sobre els principis de la moral. A més, també escriu sobre filosofia i religió. La seva filosofia, catalogada per ell mateix com a fàcil o obvia, es basa en la probabilitat de les creences deixant de banda la certesa absoluta, i la podem resumir en quatre paraules: empirista, escèptica, naturalista i agnòstica.

El fragment anterior pertany a l'obra La investigació sobre l'enteniment humà, que tracta sobre la teoria del coneixement de Hume.
El filòsof anglès diferencia dos tipus de percepcions: les impressions i les idees. Aquesta classificació la fa segons el grau d'intensitat o de vivesa en que les percepcions arriben a la nostra ment. Les impressions són les més fortes i les més intenses, ja que estan relacionades directament amb l'experiència present, amb els sentits. Aquestes impressions, també anomenades al text “sensacions interiors”, són les més importants. En canvi, les idees o les “sensacions exteriors”, més dèbils i amb menys intensitat, són còpies o imatges febles de les impressions. Per tant, hi ha una relació de reflex entre els dos tipus de percepcions: les impressions són la causa de les idees o les idees són les còpies de les impressions.

4-. Comparació
David Hume, empirista anglès del segle XVIII, es pot comparar amb qualsevol dels racionalistes, com per exemple Descartes, el més important. El filòsof racionalista defensa que els sentits no són fiables, és a dir, que els coneixements que ens donen els sentits poden ser falsos. A més, parla d'un ésser absolut, Déu, i de la evidència de l'existència del “jo”. Aquest pensament es totalment contrari al de Hume, ja que aquest creu en els sentits i això el fa caure en l'escepticisme ja que dels sentits només es poden obtenir creences probables, mai certes. També es contrari en el fet que Hume intenta explicar el coneixement, i en general tota la seva filosofia, sense haver de justificar-se a través d'un ésser absolut com ho fa Descartes (entre d'altres), que otorga a Déu tot el poder.

El text també es pot comparar amb la filosofia platònica, també contraria. Plató defensava que hi havia dos mons, l'intel·ligible i el sensible, al qual pertanyien les idees i les coses respectivament. La relació entre les idees i les coses també era de reflex, com la de Hume entre les impressions i les idees, però en aquest cas, Plató explica que les coses sensibles són còpies imperfectes de les idees. Per tant, tant Plató com Hume defensen una relació de reflex entre les sensacions i les idees, els sentits i l'enteniment, però per a Plató la base són les idees i per Hume són les sensacions o impressions.

Activitat 59: El discurs del mètode

2010-03-05T08:00:00.000-08:00

Comentari de selectivitat de Descartes

1-.Idees principals
Descartes en el text defensa la raó per damunt de la imaginació i l’experiència sensible. Gràcies a això, afirma que l’ús de la imaginació és l’error que es comet alhora de conèixer Déu, i que ho fa difícil, ja que aquesta, igual que els sentits, no es fiable i depèn totalment de l’enteniment. A més, un altre fet que dificulta el coneixement tant de Déu com de l’ànima és el fet que aquestes dues coses no han estat percebudes pels sentits abans que per l’enteniment, a diferència de totes les altres coses.

2-. Inintel•ligible: quelcom que no s’entén, o que no es pot justificar la seva existència.
Imaginació: facultat dels éssers humans en pensar coses que no es poden comprovar ni amb la raó ni amb la percepció dels sentits, apropiat per a les coses materials.

3-. Per què diu Descartes que els sentits no “ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment”? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.

René Descartes, el filòsof francès del segle XVII, va dedicar la seva obra a convertir la filosofia en quelcom evident, a través del dubte metòdic. Gràcies a això, dubta de totes les coses (els sentits, les matemàtiques, la vigília, les coses corpòries, Déu...) fins a arribar a la evidència, i les accepta com a vertaderes. També cal destacar que Descartes és racionalista, cosa que es fa evident amb el fragment anterior, en el que defensa la raó per sobre de la imaginació i els sentits.
Descartes afirma que Déu no es pot conèixer amb la imaginació ni amb els sentits, com fa molta gent, cosa que dificulta aquesta tasca. També diu que fins i tot els filòsofs admeten que “en l’enteniment no hi ha res que no hagi estat anteriorment en els sentits”, és a dir, que defensen els sentits per sobre de la raó, i per això són contraris a ell, que és racionalista i concep els sentits i la imaginació dependents de l’enteniment.

Descartes diu que els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment ja que és racionalista. Per a ell, els sentits no són fiables i ho demostra amb el fet que els sentits són de la primera cosa que dubta en la seva teoria del dubte metòdic per a arribar a l’evidència. Argumenta que, com hem pogut comprovar que els sentits ens han enganyat algun cop, no ens podem fiar de ells perquè ho poden tornar a fer; o sigui, que el coneixement sensible, segons ells, sempre és de coses dubtoses. Per aquesta raó, els sentits han de dependre de l’enteniment o la raó per fer que aquests coneixements sensibles siguin de coses certes.

4-. Compara la concepció de Descartes de l’ànima amb una altra concepció de l’ànima (o de la ment, o del “jo”) que pugui trobar-se en la història del pensament.

Per Descartes, l’ànima és una la substància pensant independent i lliure del mecanicisme que forma l’ésser humà juntament amb la substància extensa que és el cos. Com que l’ànima és independent, la mart del cos no deriva en la mort de l’ànima, per tant, l’ànima és immortal.

Aquesta concepció de l’ànima és molt semblant a la concepció que tenia Plató, el filosof antic del segle IV a.C. que fa dedicar la seva filosofia a la teoria de les idees. Per a Plató, l’ànima també era una de les dues substàncies, juntament amb el cos, que formava l’ésser humà. La concepció dualista platònica del món deriva en aquesta concepció dualista de l’ésser, format per cos (imperfecte, finit i canviant, que forma part del món sensible) i ànima (perfecte, infinit i immòbil, que forma part del món intel•ligible o de les idees). L’ànima era la única manera d’arribar al món intel•ligible, o sigui, al coneixement de les idees vertaderes. A més, Plató també defensa la immortalitat de l’ànima com Descartes, ja que aquesta no acaba quan mor el cos.

Un altre filòsof antic que fa tenir una concepció de l’ànima semblant a la de Descartes és el deixeble de Plató: Aristòtil. Aquest explicava que els éssers estan formats per matèria i forma, és a dir, per cos i ànima, però a diferència de Plató, aquestes dues substàncies romanen en la mateixa realitat, ja que no creu en el dualisme del món.

I finalment, Sant Agustí també tenia el seu propi concepte de l’ànima. La filosofia agustiniana és molt semblant a la de Plató, amb la diferència que per Sant Agustí el cristianisme era l’única font de la veritat. Per això, per a Sant Agustí, l’ànima és el mitjà de la unió de l’ésser humà amb Déu.

5-. Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos? Raona la resposta.

Des del seu punt de vista, és molt raonable que sigui més fàcil conèixer l’ànima que el cos ja que no es fia dels sentits. Com que és racionalista, per a ell els sentits només ens ensenyen coses dubtoses i per tant, el coneixement del cos és dubtós perquè es fa amb els sentits. Per això, és més fàcil conèixer l’ànima a través de la raó que el cos a través dels sentits.
Per una banda, jo no estic d’acord amb aquesta afirmació. Des del meu punt de vista, no racionalista, penso que és més fàcil conèixer el cos a través dels sentits ja que mai he arribar a conèixer l’ànima. Potser cometo l’error del qual parla Descartes al text de fiar-me dels sentits i deixar de banda l’enteniment, però per mi les coses sensibles són més demostrables que les coses que no podem arribar a concebre pels sentits, com és l’ànima.

Activitat 58: Demostració de l’existència dels cossos

2010-02-17T12:11:00.000-08:00

1-. Idees principals
L’única cosa que falta per dubtar és de les coses materials. Les coses materials es poden concebre clara i distintament i no són creades per Déu, ja que aquest no pot enviar idees de les quals es pugui arribar a dubtar. Per això Déu no ens mostra les idees directament sinó indirectament a través de les coses corporals. Per tant, els cossos materials existeixen.

2-. Títol: El dubte de les coses

3-. Comentari
Aquest fragment correspon al llibre de Meditacions metafísiques de Descartes. El filòsof francès vol arribar a l’evidència de la filosofia i per això utilitza el seu dubte metòdic. En aquest cas, vol demostrar l’existència dels cossos materials.

Al text, Descartes parteix de la idea que les coses, considerades “com a l’objecte de les demostracions de la geometria”, es poden conèixer clara i distintament de les altres coses. A més, des del punt de vista que aquestes coses hagin estat creades per Déu, no poden ser sinó veritat ja que Déu no es capaç de produir coses que nosaltres no poguéssim conèixer distintament.

En el segon paràgraf es parla de qui és el que envia les idees per a què puguin ser conegudes per nosaltres mateixos. Descartes afirma que no pot ser Déu que les envii per si mateix perquè aquest ens ha donat la facultat per creure que això no és així, sinó que ens ha donat la facultat per saber que les idees es veuen reflectides en les coses corporals. Per això, Descartes diu que Déu ens mostra les idees indirectament utilitzant les coses corporals com a mitjà per fer-nos-les arribar. Per tant, si Déu és qui ens envia les idees a través de les coses corporals, les coses corporals han d’existir perquè Déu no ens pot enganyar.

Activitat 57: Podem dubtar del jo?

2010-02-16T09:44:00.000-08:00

Per a Descartes, el jo és l’única cosa de la qual no va poder dubtar, ja que el jo és l’encarregat de dubtar i sense el jo no es podria dubtar; en definitiva, sense el jo no és podria pensar. Per aquesta raó des d’una perspectiva idealista, el jo, que és el subjecte del coneixement, ha d’existir ja que les coses que coneix depenen d’ell i per tant, si no existís tampoc existiria el món que ha d’anar descobrint. Però des de una perspectiva realista en la qual les coses existeixen per si mateixes, es pot arribar a dubtar del jo ja que aquest és un objecte més que ha de conèixer les altres coses que formen el món i, per tant, si es pot dubtar de les coses també es pot dubtar del jo.
Des del meu punt de vista, el jo no és dubtable. Crec que cadascun de nosaltres som els únics protagonistes de les nostres vides i que som l’objecte del pensament (cogito). Per això, per dubtar és necessari el cogito i el cogito no pot ésser sense el jo.

Activitat 56: El dubte metòdic i el cogito

2010-02-12T08:52:00.000-08:00

1-. Idees principals
Descartes, amb l’objectiu de trobar la veritat, es planteja dubtar de tot allò que dóna com a cert i classificar-lo com a fals si permet el dubte. Per això, aquest filòsof dubta de la fiabilitat dels sentits i, per tant, creu que no es pot diferenciar la realitat i dels somnis. Així va arribar a una conclusió: només hi ha una cosa de la qual no es pot dubtar que és el que s’encarrega de pensar, és a dir, el jo.

2-. Títol: Jo, l’única cosa indubtable

3-. Comentari
Aquest fragment correspon a l’obra més important del filòsof francès René Descartes, el Discurs del mètode, publicada l’any 1637. La filosofia de Descartes parteix de la incertesa de la filosofia, per això el seu objectiu és convertir-la en evidència a través del dubte metòdic.

El dubte metòdic té l’objectiu de criticar radicalment les opinions admeses com a vertaderes amb l’objectiu d’arribar a la certesa. Per aquest motiu Descartes comença a posar en dubte les opinions i les creences, argumentant que els sentits no són fiables perquè si ens enganyen un cop ens podem enganyar sempre i, per tant, el coneixement sensible sempre és de coses dubtoses. El segon argument que dóna per al dubte són les veritats matemàtiques, ja que “hi ha homes que s’equivoquen en raonar (...) i hi fan paralogismes” i, per això, ell pot equivocar-se també. I l’últim argument és la impossibilitat de distingir entre el somni i la vigília perquè als somnis es representen coses semblants a les que tenim presents.

Amb tot aquest plantejament, el filòsof francès arriba a la conclusió que només hi ha una cosa de la qual no és pot dubtar: el jo. Jo sóc el que dubto de les coses i, per tant, el que penso. Aquesta reflexió, contraria a la filosofia dels escèptics, Descartes assoleix l’objectiu del seu dubte metòdic: arribar a la primera evidència, el jo o el cogito, sobre la qual edificar tot el sistema filosòfic.

4-. Comparacions
A simple vista, podríem arribar a trobar similituds entre la filosofia cartesiana i l’escèptica, ja que posa en dubta l’existència de la veritat. Però en realitat són contraries: mentre que als escèptics el dubte els fa arribar a la conclusió de que no existeix la veritat i que no hi ha res cert, Descartes utilitza el dubte com a mètode per arribar a la certesa. Per tant, l’escepticisme considera impossible obtenir coneixements fiables perquè pensa que mai no hi ha una justificació suficient per acceptar quelcom com a cert, Descartes creu en la certesa del coneixement i només utilitza el dubta per posar-la a prova, tenint la seguretat que sempre arribarà a la certesa.

També trobem una semblança entre el pensament de Descartes i el de Sant Agustí, ja que aquest últim és el primer que parla del cogito, però no li dóna importància ja que centra la seva filosofia entorn a Déu.

Projecte 3: Influències

2010-02-06T05:21:00.000-08:00

Nicolàs Malebranche, filòsof francès que va viure del 1636 al 1715, va ser deixeble de René Descartes; per tant, la filosofia cartesiana ha estat la seva màxima influència.

Malebranche va continuar reunint a la metafísica les matemàtiques, la física i l’astronomia, com ja ho havia fet el seu mestre influenciat pel racionalisme. A més, els seus principis fonamentals són els de Descartes. El principi més important del qual va rebre influències del seu mestre és la teoria de les dues substàncies; la finita i la infinita, el cos i l’ànima. Malebranche supera el problema que presenta la filosofia cartesiana en explicar que la relació entre les dues substàncies (Descartes afirma que el cos i l’ànima s’uneixen a la glàndula pineal del cervell) es deguda a Déu.

Una altra influència molt important per a Malebranche va estar l’augustinisme, gràcies al qual es capaç de resoldre el problema del cartesianisme. Sant Agustí d’Hipona afirma que només existeix una veritat, la revelada per la religió, i que la raó pot contribuir a entendre-la millor. Per tant, és una visió teocèntrica de la vida: Déu és el centre, el creador de totes les coses. Per això Malebranche planteja la seva teoria de la causalitat, l’ocasionalisme, basant-se en que Déu és la causa vertadera de totes les coses, com ho explica en el fragment següent de la seva obra més important, La recerca de la veritat: “Una cosa es mover un brazo y otra el movimiento efectivo de este. Es verdad que el brazo se mueve cuando yo quiero, y yo soy así la causa natural del movimiento de mi brazo. Pero las causas naturales no son, en absoluto, verdaderas causas, sino solamente causas ocasionales que únicamente obran por el poder y eficacia de la voluntad de Dios".

I per últim, la filosofia de Malebranche també es veu influenciada pel platonisme a l’hora de parlar de les idees. Igual que Plató, Malebranche creu en l’existència de les idees en un món ideal, diferent al nostre. Aquest món ideal és Déu; per tant, l’evidència de la veritat (les idees) és l’evidència de Déu. A més, només podem conèixer a través de Déu (ontologisme), ja que el coneixement de l’home és una visió de les coses en Déu; l’ésser infinit és la il•luminació divina de les coses exteriors.

En resum, Nicolàs Malebranche i la seva filosofia ha estat influenciada pel racionalisme de Descartes, el teocentrisme de Sant Agustí d’Hipona i el món de les idees de Plató.

Activitat 55: Les regles del mètode

2010-02-05T11:22:00.000-08:00

1-. Idees principals
En el fragment, Descartes exposa els quatre preceptes del coneixement: el primer, acceptar únicament allò clar i distint, evidentment veritable; el segon, dividir les dificultats i examinar-les; el tercer, ordenar els coneixements de simples a complexos; i el quart, enumerar-ho tot, sense oblidar cap part.

2-. Títol: Les regles del coneixement

3-. Comentari
Aquest fragment correspon a la segona part del Discurs del mètode, obra més important del filòsof francès Descartes escrita al 1637. L’objectiu de la filosofia de Descartes era convertir la filosofia en evidencia, i per això s’ha d’oblidar tot allò dubtós, encara que s’ha d’utilitzar el dubte metòdic per assolir l’objectiu. El seu mètode pretén guiar correctament la raó a través d’unes regles. Com diu al text “un estat està molt més ben regit quan en té ben poques, però molt estrictament observables”, és a dir, ell creu que són millor, poques regles, fàcils i senzilles, per arribar al coneixement vertader.

Per tant, els quatre preceptes que componen el seu mètode són: l’evidència, l’anàlisi, la síntesi i la revisió i l’enumeració.
El primer consisteix a “evitar curosament la precipitació i la prevenció” per acceptar únicament els judicis d’aquelles idees que són clares i distintes, que es poden assequir a través de la intuïció, és a dir, que no tingui dubtes.

El segon, l’anàlisi, és la divisió de l’element en parts per resoldre les dificultats; és transformar allò complex en simple.

El tercer precepte és l’oposat al segon, o sigui, transformar allò simple en complex. Això es fa ordenant els pensaments gradualment dels més fàcils als més difícils a través de la deducció.

I finalment, la revisió, que consisteix en fer la comprovació de la síntesi, i l’enumeració, que és la comprovació de les parts de l’anàlisi. Aquest quart precepte serveix per “adquirir la seguretat de no ometre res”.

En resum, Descartes va establir unes regles o preceptes per aconseguir l’objectiu de la seva filosofia: arribar a l’evidència filosòfica ja que parteix que aquesta és dubtosa, contràriament a les matemàtiques.

Activitat 55: Quin filòsof és més coherent, Sant Anselm o Sant Tomàs d’Aquino?

2010-01-27T05:50:00.000-08:00

Els arguments que donen els dos filòsofs sobre l’existència de Déu són molt diferents i molt discutibles, tot i que des del meu punt de vista, trobo que Sant Tomàs d’Aquino és més coherent.
Per una banda, el fet que la filosofía de Sant Tomàs sigui molt semblant a la d’un filòsof tant important com és Aristòtil fa que aquesta sigui més convincent. Sant Tomàs considera a Déu com a primer motor, primera causa eficient, ésser necessari, model de perfecció i ésser intel•ligent que dirigeix les coses a la seva finalitat. Això implica donar un nom propi a molts dels fets que expliquen altres filosofs, entre ells Plató i Aristòtil, atribuint-los així a Déu, ésser superior creador de totes les coses.

Per una altra banda, els arguments de Sant Anselm davant l’existència de Déu són molt discutibles. Ell afirma que Déu, l’ésser major sobre el qual res no pot ser pensat, existeix perquè tothom el pot pensar, fins i tot els que neguen la seva existencia, ja que al parlar de Déu sempre ens entenem, encara que no hi creguem. Aquest argument rep la crítica més important de Kant, quan defensa que no hi ha diferència en pensar quelcom que existeix i quelcom que no existeix; per tant, Kant invalida l’argument de Sant Anselm.

Activitat 54: El temps va ser creat amb el món

2010-01-19T06:49:00.000-08:00

1-. Idees principals
Abans que Déu hagués creat el món no podria haver creat res més perquè el temps el va crear amb el món, i per tant, no existia un abans. A més, en aquest text es presenta la idea de que Déu és etern i atemporal, o sigui, que per ell el temps no passa perquè sempre ha existit i sempre existirà.

2-. Títol: L’atemporalitat de Déu

3-. Comentari
Aquest text és de l’obra Confessions de Sant Agustí d’Hipona, un africà que es converteix al cristianisme desprès de llegir una obra de Ciceró. Aquest text està dirigit a Déu i parla del temps, de la seva creació i de l’atemporalitat del seu creador.
En el text s’explica la creació en relació amb el temps. Diu que el temps va ser creat per Déu alhora que va crear el món i per aquesta raó no podia haver fet cap altra gran obra ja que no existia el temps. A més Déu, ja que ha estat el creador del temps i existia abans que aquest existís, precedeix tots els temps passats amb l’excel•lència de la seva eternitat sempre present, com es diu en el text. Això vol dir que ell no té ahir ni demà, ni passat ni futur, perquè ell sempre viu en present: el temps no li afecta.
Amb tot això, Sant Agustí creu que el temps no és etern com a vegades sembla, sinó que ha estat creat; és una criatura que neix com a part de la creació de Déu. Aquesta manera de pensar, creient en la teoria creacionista, ens dóna a conèixer que aquest filòsof és cristià.

La teoria creacionista de la que parla indirectament Sant Agustí en el temps és totalment contrària a la teoria evolucionista de Darwin. Mentre que en el creacionisme tot ha estat creat per Déu, l’home també, sense donar lloc a cap canvi, i per tant, els éssers creats són inmutables, la teoria de l’evolució afirma que els éssers venen de l’evolució de diferents espècies anteriors i que els éssers estan sotmesos al canvi continu, tot i que aquest canvi és molt lent, gairebé invisible pels individus.

Activitat 53: Carta a Meneceu

2010-01-08T07:56:00.000-08:00

1-. Idees principals
En aquesta carta que Epicur escriu a Meneceu, el filosof explica quines són les quatre pautes que ha de seguir aquell que vol tenir una vida perfecta, plena i feliç.
Primer, pensar i practicar la filosofia i creure en Déu com a ésser inmortal i bo, sense deixar-se guiar per altres judicis o negar-lo. Segon, no concebre la mort com a mal per a nosaltres ja que quan ella arriba, nosaltres ja no hi som; per això, el sabi no ha d'estar lligat a la vida. Tercer, el futur no depen de nosaltres ni ens és alie; els nostres desitjos poden ser naturals, "inservibles" o necessaris però el fi es sempre la felicitat. I per últim, ja que la causa de la felicitat és el plaer i d'aquest depenen les nostres eleccions, hem de satisfer-nos amb les coses imprescindibles i més naturals possibles (per no dependre de res) i hem de viure d'acord amb les virtuts.

2-. Títol: Pautes per una vida feliç

3-. Comentari
Epicur escriu una carta a Meneceu on li exposa les quatre pautes, segons la seva filosofia, per viure "como un dios entre los hombres", o sigui, per viure com a sabi i amb plena felicitat.
En el primer fragment tracta sobre el que molt filosofs de la història consiferen l'activitat fonamental de l'éssers humà: el pensar. Com aquests, Epicur creu que la filosofia, el coneixement de les coses, és el mitjà per arribar a la felicitat. A més també parla de Déu, de com hem de concebir-lo. Déu és un ésser immortal, vivent i benaventurat, i no hem d'atribuir-li més característiques ni negar les que té.
En el segon fragment ens explica que la mort és la perdua de la sensibilitat que hi ha a la vida, i que no hem de tenir-la por perquè ens allibera de la sensibilitat, la causant de les coses bones i de les dolentes, però tampoc hem de desitjar-la. També argumenta que no hem de temer a la mort perquè quan aquesta arriba, nosaltres, o més ben dit, la nostra sensibilitat, gràcies a la qual percebem les coses, ja no està.
En el tercer paràgraf, parla del futur, dels desitjos i de la felicitat. El nostre futur no depen unicament de nosaltres, pero les nostres decicions tenen molta importancia.
Per pendre decisions tenim en compte els nostres desitjos, ja siguin necesaris o unicament per plaer, i les conseqüencies a llarg termini dels nostres actes. I el fi ultim de totes les decisions i els actes és la felicitat tant del cos com de l'ànima, allunyant-nos així del dolor o dels possibles perjudicants.
En l'últim paragraf és tracta el tema del plaer, el mitjà per arribar a la felicitat. Hem d'escollir les coses per conveniencia, és a dir, mirant tant les conseqüències immediates com les conseqüències a llarg termini: el plaer i el dolor. Per aconseguir una bona elecció i arribar a la felicitat pura hem de viure segons la prudència, la honestedat i la justicia, o sigui, les virtuts. Una persona virtuosa sempre serà feliç.
En aquests quatre temes que tracta Epicur a la carta que escriu a Meneceu trobem reflexada tota la seva filosofia.

Cal esmentar a Plató i la seva teoria de l'immortalitat de l'ànima. Podem pensar que Epicur comparteix aquesta teoria amb Plató ja que no concep la mort com el final dels finals, sino com el final de la sensibilitat, o sigui, la fi del cos. Ho podem entendre així perquè diu que no li hem de tenir por i que és un alliberament.
Tot i aixó, tampoc parla de de l'ànima ni de la seva immortalitat.

Activitat 52: El canvi com el trànsit d'un estat a un altre

2009-12-15T08:04:00.000-08:00

1-. Idees principals
Aristòtil explica el canvi amb un exemple. Diu que el subjecte mai canvia, o sigui que l’home sempre és home; el que canvia són les coses engendrades, és a dir, les característiques que se li atribueixen al subjecte. Aristòtil ens aclara aquesta explicació quan uneix el subjecte i la cosa engendrada, on podem observar que el subjecte no canvia.

2-. Títol: El canvi segons Aristòtil

3-. Comentari
Aquest fragment pertany a l’obra Física del gran filòsof grec Aristòtil. El text ens explica la física d’Aristotil, exactament la seva teoria del canvi, amb un exemple molt entenedor: “un home no-lletrat esdevé un home lletrat”. En aquesta afirmació trobem dos termes: el subjecte del canvi i la substància individual, és a dir el que suporta el canvi (l’home) i el que canvia (no-lletrat a lletrat). El subjecte del canvi, que en aquest cas és l’home, subsisteix perquè si canviés no podria suportar el canvi de la substància individual. Per una altra banda tenim la substància individual que té dues formes, causades per l’engendració (el canvi): el no-lletrat i el lletrat. El primer és la privació, o sigui, el lletrat en potència ja que no és però pot arribar a ésser. I el segon és l’acte en potència o la forma, allò que s’obté en el canvi.
Per tant, el canvi per a Aristòtil és el pas de la privació a la forma o de l’ésser en potència a l’ésser en acte; el trànsit d'un estat a un altre.

Activitat 51: Que és abans, l'ou o la gallina?

2009-12-02T13:17:00.000-08:00

Aquesta és una pregunta que sempre me he qüestionat i m’ha sigut impossible de respondre raonadament.
Des del començament em vaig plantejar que primer va estar l’ou ja que les gallines que coneixem totes surten d’un ou. Per tant, en un principi l’ou sembla l’origen de la vida de la gallina perquè tots hem estudiat i hem observat que les gallines de l’ou, però també sabem que l’ou ve de la gallina. Això vol dir que l’ou no pot ser abans que la gallina perquè l’ou ha hagut de sorgir d’algun altre lloc, i només ha pogut sorgir de la gallina. Tot i això, la gallina no pot ésser abans que l’ou perquè l’ou és el seu origen, i així podríem seguir reflexionar i no acabaríem mai.
En conclusió, aquesta qüestió fa referència a la física d’Aristòtil ja que aquest assegurava que hi havia un canvi en els éssers naturals, i considerava que el canvi era el pas d’un estat, la privació o en aquest cas l’ou, a un altre, la forma o la gallina. L’ou és la privació perquè és allò que no és i que pot arribar a ser i la gallina és la forma, que és el resultat del canvi de la privació. Per tant, l’ou i la gallina és una altre exemple, com el del no-músic que es converteix en músic, del canvi dels éssers naturals de la teoria física aristotélica.

Activitat 50: Plató o Aristòtil?

2009-12-01T08:53:00.000-08:00

Plató i Aristòtil són dos antics filòsofs grecs molt influents en les teories de filòsofs posteriors. Aristòtil és deixeble de Plató i per això s’entén que la seva filosofia sigui considerada la superació de les teories platòniques.
Des del meu punt de vista, la teoria d’Aristòtil és molt més coherent que la de Plató. Plató divideix la realitat en dos, el món sensible i el món intel•ligible, i els éssers, concretament els cossos, pertanyen al primer tot i que l’ànima és natural del segon, i no es pot arribar mai a conèixer les idees, o sigui, no podem arribar al món intel•ligible. Aquesta teoria podria semblar certa però no tenim probes de l’existència vertadera d’aquest món de les idees que segons la teoria platònica és on es troba l’essència de les coses. En canvi, la teoria del seu deixeble parla de la matèria i la forma com a constituents de les substàncies individuals, és a dir, els éssers. La matèria equivaldria al concepte del cos de Plató mentre que la forma seria l’ànima, tot i que amb una diferència molt important: Aristòtil diu que la forma es troba al món sensible, més concretament es troba a dins de la substància individual. Per tant, Aristòtil creu en el realisme i no en la dualitat de móns, per això és més creïble la seva teoria que la del seu mestre.

Projecte 2: Contextualització

2009-11-29T11:07:00.000-08:00

Nicolau Malebranche va nèixer a la primer meitat del segle XVII (al 1638) i va morir al començament del segle XVIII (al 1715) a França.

El segle XVII suposa una ruptura total amb els mètodes de comportament i actuació rígids imposats per l’església a l’edat Mitjana que ja es començava a fer efectiva durant el Renaixement del segle XVI. Això implica una obertura de les arts on s’intenta transmetre el moviment i rescatar formes celestials per mitjà de l’ornamentació. El Barroc, el moviment artístic i cultural d’aquest segle, mostra dues vies a la literatura: el culteranisme i el conceptisme.

El segle XVIII es conegut com el Segle de les Llums al món occidental, a causa del sorgiment de la Il•lustració, moviment cultural que mostra confiança en la raó i la idea de progrés. Aquest segle es considerat l’últim de l’Edat Moderna i el primer de l’edat Contemporània. Durant aquest segle es viu la fase final del Barroc i comença el Classicisme.

Alguns dels filòsofs coetanis a Malebranche són: Descartes, Spinoza, Hobbes, Kant, Voltaire, Montesquieu, Bentham, Berkeley, Saint-Simon, Rousseau, Diderot, Hume, Locke i Mendelssohn.

Esdeveniments històrics

Al 1663 França obté plenament el control polític i militar sobre les seves possessions colonials a Nova França.
Del 1672 al 1678 té lloc la guerra Franco-Holandesa, que enfronta a França, Munster, Colonia i Anglaterra contra Holanda, Espanya, l’Imperi Romà Germànic i l’Elector de Brandeburg. Es va posar fi amb els Tractats de Nimega on França es va convertir en el primera potència militar marítima i comercial.
Al 1685 es proclama l’Edicte de Fontainebleau que persegueix al Protestantisme a França.
Durant la dècada dels 90 al segle XVII, la fam mata a dos milions de persones.
Entre el 1700 i el 1714 té lloc la guerra de Successió espanyola on França s’enfronta a una coalició europea formada per Àustria i Anglaterra per a resoldre la successió al tron de Carles II, que mor sense descendència. Finalment acaba amb el tractat d’Utrecht i el de Rastadt on Felip V accedeix al tron i comencen a funcionar els Pactes de Família entre França i Espanya.

Activitat 49: El Fedó

2009-11-25T05:47:00.000-08:00

1-. Idees principals
Sòcrates argumenta l’existència de vida de l’ànima després de la mort i de la seva estança a l’Hades dient que es un procés generatiu del seu contrari, és a dir, que la vida succeeix de la mort igual que el viure del morir, i inversament. Això Sòcrates ho explica amb exemples de processos generatius de diferents coses o fets contraris.

2-. Títol: Argument de la immortalitat de l’ànima

3-. Comentari
En el diàleg de maduresa de Plató el Fedó, s’expliquen les últimes hores del filòsof Sòcrates quan els seus deixebles i altra gent van a visitar-lo a la presó i mantenen un diàleg on aquest explica, indirectament, la filosofia platònica.

En aquest fragment, Sòcrates intenta justificar l’immortalitat de l’ànima a través de la teoria dels contraris, basada en la teoria d’Heràclit de la lluita de contraris.
El filòsof afirma que tot el que existeix, existeix gràcies al seu contrari ja les coses es generen del seu contrari. Per exemple, del més fort sorgeix el més dèbil i del més ràpid el més lent, perquè no existiria el fort o el ràpid si no existís el dèbil i el lent. I la creació de les coses a partir dels seus contraris es fa a través de processos generatius.
En el cas de la vida i la mort, el tema principal d’aquest fragment, la vida origina la mort, per tant, la mort ha de generar també la vida, partint d’aquest teoria dels contraris. A més, el procés de la vida és el viure i el de la mort el morir, així que el viure genera el seu contrari, el morir, igual que el morir genera el viure. Aquesta explicació justifica que, encara que el cos mori, l’ànima segueix vivint perquè ha de generar un altre cop la vida a través del naixement, i així successivament.

Com he esmentat al principi, el fragment està basat en la teoria de la lluita dels contraris de Heràclit ja que Plató, el filòsof que escriu aquest diàleg tot i que estigui en boca de Plató, rep moltes influències del filòsofs anteriors, com es el cas de Heràclit.
La teoria de la lluita de contraris afirma que qualsevol cosa està originada pel seu contrari, i la lluita entre aquest contraris és el que fa que es generin les coses. En relació al fragment del Fedó, veiem que és l’argument que utilitza Sòcrates per defendre la seva teoria de la immortalitat de l’ànima.

Activitat 48: El Fedó

2009-11-24T06:56:00.002-08:00

Fragment del Fedó 66b-67b

1-. Idees principals
Aquest fragment del Fedó mostra la idea de les dues realitats que formen la persona: el cos, la realitat sensible i imperfecte, i l’ànima, la realitat insensible i perfecte. En vida, la persona està sotmesa al cos i es deixa portar per aquest, per les passions i els plaers, deixant de banda el desig de cercar el coneixement que només es possible amb la separació del cos i de l’ànima. Tot i això, el que ha de fer la persona per arribar al coneixement en vida es no guiar-se pel cos separant-se el màxim possible, fins a la mort, que es fa efectiva aquesta separació.

2-. Títol: L’ influència del cos en el coneixement de l’ànima

3-. Comentari
El fragment de text pertany al diàleg platònic de maduresa anomenat el Fedó, on aquest explica les últimes hores de Sòcrates a Equècrates. En aquestes últimes hores del filòsof, té un intens diàleg amb alguns dels seus deixebles, com Símmies i Cebes, als quals els hi fa repliques dels seus arguments. Entre els temes que tracta de la teoria platònica de les idees, trobem la dualitat de la persona, reflexada en aquest fragment.

La persona està formada per cos i ànima, que corresponen a les dues realitats en que Plató divideix les coses.
La realitat sensible és aquella formada per les coses materials, imperfectes, impures, mutables i incomprensibles. A la realitat sensible trobem el cos, que com es imperfecte, neix i mor, es deixa emportar per les passions i els plaers sensibles que ens duen a una mala vida després de la mort i l’impedeixen arribar allò que és pur. Plató justifica amb els desitjos del cos les guerres, les dissensions i les baralles. També diu que el cos “ens omple d’amors i de desitjos, de temors i fantasmes de tota mena i d’un munt de nicieses”. El filòsof assegura que si la persona s’interessa més pel cos, quan aquest desaparegui, l’ànima haurà de tornar a un altre cos i no podrà arribar a conèixer ja que, com el cos el imperfecte, no pot arribar a conèixer les coses perfectes, o sigui, les idees.

En canvi, si la persona es centra en l’ànima, intentant separant-se al màxim del cos en vida cercant el coneixement de les idees, que és impossible amb el cos a causa de la seva imperfecció, quan aquest mori, l’ànima, com que es immortal, podrà per si sola arribar al món de les idees, a les coses pures com ella. L’ànima és la part de la persona que és perfecte, immutable i pura, i que forma part de la realitat intel·ligible; representa la possibilitat de la persona a arribar al món de les idees un cop aquesta es separi del cos. Mentre el cos visqui, li és impossible tornar-se pura filosofant ja que el cos no la deixa. Tot i això, una persona es pot apropar al coneixement en vida si es deslliure al màxim possible del cos, deixant de banda les passions i els desitjos al quals estan sotmesos.

Activitat 47: El Fedó

2009-11-20T08:02:00.001-08:00

Activitat 46: El coneixement és una reminiscència

2009-11-13T12:04:00.000-08:00

1-. Idees principals
La idea principal del text és la relació entre el conèixer i el recordar. El text diu que l’ànima ho coneix tot i que l’home només ha de recordar aquests coneixements, procés al qual se li anomena aprendre. Per això l’home pot arribar a un coneixement absolut a través del record, o sigui, un aprenentatge continu.

2-. Títol: Aprendre és el record de l’ànima / Reminiscències

3-. Comentari
En aquest text de Plató que pertany al diàleg Menó, de la segona època, parla sobre un dels mitjans per accedir al coneixement de les idees que el filòsof ens planteja: la reminiscència (“anamnesi”).
Plató creu que l’ànima, com que és immortal i ha nascut molts cops, coneix totes les idees; no hi ha res que no hagi après, com diu al text. Per aquesta raó, quan l’ànima es tanca al cos, l’home coneix totes les idees, però no les recorda. L’aprenentatge, que nosaltres coneixem com el procés pel qual un individu o una col•lectivitat adquireixen coneixements, habilitats, trets o pautes culturals, per a Plató és recordar aquells coneixements de les idees que l’ànima ja havia conegut anteriorment, abans d’arribar al cos, o sigui, al món sensible. Per aquesta raó l’home es capaç d’aprendre-ho o recordar-ho tot si és valent i infatigable en la recerca, és a dir, si ho vol conèixer i no es cansa mai de cercar la veritat.
Aquest record de l’ànima del qual parla Plató es pot aconseguir a través del contacte amb les coses sensibles i a través de la dialèctica, un altra mitjà per accedir al coneixement de les idees en la teoria de les idees de Plató.
En el Menó, s’exemplifica aquesta idea de reminiscència quan Sòcrates es capaç de fer resoldre un problema de geometria a un esclau que no tenia coneixement sobre el tema, justificant-lo amb l’argument de que l’esclau havia recordat el que la seva ànima havia après anteriorment i que per tant ja coneixia.

Activitat 45: El mite de la caverna a l'actualitat

2009-10-28T14:08:00.000-07:00

De quina manera consideres que el mite de la caverna està vigent avui en dia?

L’al·legoria del món intel·ligible i el món sensible de Plató que reflexa el mite de la caverna es pot aplicar a molts casos en l’actualitat.

El món intel·ligible s’entén per perfecte, on estan totes les idees de les coses que trobem al món sensible o al món on conviuen les persones, creat per l’aparença que ens mostren els sentits. És a dir, el món intel·ligible és l’origen del món sensible. A més, al món intel·ligible no es pot arribar físicament, segons Plató només podem accedir les ànimes.

Amb aquestes idees sobre els dos mons que ens planteja el filòsof trobem una similitud amb el la xarxa d’Internet, un món virtual. Internet és un magatzem de les idees de la humanitat, és on trobem qualsevol informació sobre qualsevol cosa. Això vol dir que podem identificar el concepte d’”Internet” amb el concepte de “món intel·ligible” de Plató, reflexat al mite de la caverna a través de la regió superior des de la qual es generen les ombres a la cova a través del foc. Un altre paral·lelisme entre els dos conceptes és que els dos són conceptes abstractes, sense realitat física. No es pot accedir físicament, amb el cos, ni a la xarxa d’Internet ni al món intel·ligible. En el segon cas, només hi ha una manera d’arribar: separar el cos i l’ànima, per a que l’ànima pugui ascendir a aquest reremón, o sigui, només s’accedeix a través de la mort.

Una altra comparació amb el mite de la caverna és la música. La música és un concepte que té moltes definicions però des del meu punt de vista i des del punt de vista de tots aquells que la viuen, la música és un món paral·lel al qual no es pot accedir físicament. Només podem accedir deixant de costat el nostre cos i arribant a un estat de “catarsis” on el cos se separa de l’ànima elevant-la a un món ple de idees, d’emocions i de sentiments que els compositors, equivalents als habitants de la regió superior, volen transmetre’ns a través de la combinació de sons i ritmes representats al pentagrama, és a dir, a través de la música. Per tant, una partitura és l’ombra d’una idea de la regió superior; els oients capaços d’entendre el missatge que transmet la música són els presoners de la cova, podent-los considerar com el presoner que es capaç de sortir de la cova i arribar al món intel·ligible, sense voler tornar a la seva antiga vida; la catarsis és l’ascensió del presoner a la regió superior; i els sons són el foc que permet veure l’ombra de les idees del món intel·ligible.

Activitat 44: El mite de la caverna de Plató

2009-10-27T10:06:00.000-07:00

El mite de la caverna (en català):

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/FiloXarxa.htm?http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/plat7p0h.htm

Comentari de text:

El mite de la caverna és una al·legoria del món intel·ligible de Plató.
En aquesta historia es planteja una mena d’experiment amb uns presoners, tancats a una caverna i lligats de peus i cap des de la seva infància, sense poder-se moure. La seva única visió és un focus de llum que ve de darrera seu on es veuen projectades ombres. Per tant, aquestes ombres, són per ells la realitat. L’experiment consisteix a agafar un d’aquests presoners, deslligar-lo i treure’l de la caverna. Al principi li faria mal mirar el focus de llum de cara i assimilar que hi ha una realitat diferent de la que ell havia cregut fins aleshores. Totes les coses que li envolten en aquest món real són les coses originaries de les ombres, que constituïen la antiga realitat. I tot això fa que aquest presoner no vulgui tornar a la vida de la caverna, i si hagués de tornar discutiria amb els altres presoners que no han sortit de la cova. Ells no el creurien i pensarien que s’ha tornat cec, i relacionarien aquesta idea amb la de l’ascensió a la vida exterior i tindrien menys raons per voler sortir de la caverna.
Per a Plató, les persones som presoners de la caverna i tenim la nostra realitat, el nostre món visible, el que ens proporcionen els sentits, que no són més que simples aparences de les coses reals. Però hi ha una altra realitat paral·lela a la nostra, el món intel·ligible o de les idees, que origina el món visible a través de la llum com les persones originaven les ombres que eren per als presoners la realitat a través del focus; és a dir, que el món visible és un simple reflex del món intel·ligible, i que aquest, és la font principal de totes les coses. La vertadera realitat seria la del món de les idees, equivalent al cel, al qual accedeixen les persones desprès de la mort o el presoner de la caverna en ser alliberat.
En resum, el mite de la caverna és una representació de la teoria del món de Plató on els presoners són les persones, la caverna és el món sensible, les ombres són la nostra realitat, la regió superior o el món intel·ligible és el cel, les persones que originen les ombres són les idees, el focus de llum és el Sol i el viatge de la caverna a la regió superior és la mort.

Activitat 42: l’intel•lectualisme moral socràtic

2009-10-21T13:26:00.000-07:00

1-. Idees principals
En el text Sòcrates diu que tothom menysprea la ciència, ja que creuen que no es la que ens guia, sinó que ens guia la passió, el plaer o l’enuig, entre d’altres coses. Com a contraposició a aquest pensament, Sòcrates creu que la ciència guia a l’home ja que el coneixement fa actuar de manera correcta, segons la ciència.

2-. Posa títol
La ciència com a força que ens comanda

3-. Comentari
Protàgoras en el text ens transmet un discurs que va fer Sòcrates sobre l’intel•lectualisme moral. Com el seu mètode indica, primer ens explica quin és la creença de la gent sobre el tema que vol tractar i desprès, en forma de qüestió, ens evidencia que aquesta creença sigui certa de tal manera que acabem donant-li la raó.
Sòcrates primer diu el que creu la gent: la ciència no té cap força, no té cap de les funcions que ell li atribueix, sinó que és un simple esclau de les forces que ens comanden als homes, la passió, el plaer, l’enuig, l’amor o la temença. Pel contrari, ell creu que la ciència és capaç de comandar l’home, ja que la ciència ens fa conèixer el bé i el mal i ens fa obrar segons aquest coneixement, per tant, ens fa obrar bé ja que sabem que obrar malament està malament. La seva creença l’expressa en forma de pregunta, fent-nos reflexionar quina de les dues teories es millor.
L’intel•lectualisme moral socràtic es la teoria que identifica el saber amb la virtut, és a dir, considera que el coneixement ens fa obrar bé, o com diu el text es “la ciència és quelcom bell i capaç de comandar l’home”; es suposa un saber teòric en el saber pràctic. L’objectiu de Sòcrates era definir conceptes morals per fer possible el diàleg i les conseqüències són la idea de pecat i la de culpa. Per resumir aquesta teoria socràtica podem utilitzar l’ultima frase del text: “la ciència és per a l’home la millor auxiliar de enteniment” (entenen ciència com a coneixement i enteniment com a actuació).

Activitat 41: Una altra manera d’entendre els sofistes

2009-10-07T13:14:00.000-07:00

Els conceptes fonamentals dels quals es preocupen els sofistes són :

- La naturalesa, que és independent a la voluntat dels homes ja que no la necessita per desenvolupar-se ni per sobreviure. Ella mateixa té el seu ritme i les seves lleis.

- La llei, totalment contraria a la natura, és aquella que depèn de la voluntat de l’home ja que es creada per ella, amb l’objectiu d’aconseguir l’harmonia i l’equilibri entre tots els éssers humans que conviuen en un territori.

- La tècnica és l’art de produir coses per l’home per satisfer una necessitat. Són exemples d’aquestes coses una àmfora o un vaixell, els quals estan sotmesos a la voluntat dels seus inventors, que els poden modificar la seva utilitat. Però la tècnica no es basa només en les necessitats de l’home, sinó que també en la interpretació i la ideologia del creador o del constructor.

- La ciutat és, no només l’espai físic on conviuen un grup de persones, sinó que també l’espai abstracte on es creen relacions entre els individus d’un mateix territori. Per tant, l’individu ha d’estar molt lligat a la seva ciutat.

- El llenguatge, la raó i el pensament. El llenguatge és el més important perquè per descobrir la realitat s’ha de discutir i descriure a través del diàleg. Tot i això, el “logos” no es una realitat del tot veritable perquè no es pot aprehendre, com el llenguatge, sino que és quelcom abstracte però que te la seva complexitat en el nostra interior: un significat ampli de cada paraula. Per això diem que el llenguatge forma part dels homes i els sofistes s’encarreguen d’analitzar-ho. Ells descobreixen la possibilitat de veracitat o falsedat de les persones, ja que, tot i que s’ha de fer allò que es diu, pot ser que el llenguatge ho oculti.

- L’educació, basada en la ruptura entre el fer i el dir (la mentida), transmet de generació en generació els valors tradicionals, que havien d’estar sotmets a crítica a causa de la implantació de la democràcia. La manera d’educar és a través del llenguatge perquè es l’únic mitjà d’arribar al fons de l’individu.

- La veritat, abans de la democràcia, anava unida a l’autoritat. Després, amb els sofistes, la veritat forma part del llenguatge. La retòrica és el mitjà per expressar aquesta veritat. Finalment, la veritat s’haurà de demostrar, i aquesta demostració requereix una activitat intel·lectual humana.

Projecte 1: Biografia i obra

2009-10-07T11:18:00.000-07:00

NICOLAU MALEBRANCHE

Nicolau de Malebranche és un filòsof, religiós i teòleg que va néixer a París al 1638 i va morir al mateix lloc al 1715. La seva família estava vinculada amb la reialesa. Va estudiar filosofia i teologia a Sorbona, i més endavant comença estudis científics estimulat per Descartes i el seu Tractat de l’home. Al 1664 es va incorporar a la Congregació de l’Oratori, i al 1699 va formar part de l’Acadèmia de Ciències i del Oratorium Iesu, fundat per Berulle a París. En l’Acadèmia de Ciències presentà el seu estudi sobre la llum i els colors que explicava com a fruit de la freqüència de les vibracions lluminoses.
La seva obra tenia com a objectiu principal fer una síntesis del cartesianisme i del augustinisme, les seves creences, que va resoldre amb una doctrina personal, l’ocasionalisme, que creia que Déu era l’única causa vertadera i les altres eren causes ocasionals. Per això mateix, el coneixement no es deuria a la interacció amb objectes si no que les coses haurien de ser “vistes en Déu”.
La seva obra més important és La recerca de la veritat, escrita al 1674 i publicada a l’any següent, que va provocar importants objeccions teològiques ja que a primera vista semblava una sistematització del cartesianisme. Com a resposta a aquestes objeccions, sobretot per part d’Antoine Arnauld, va escriure el Tractat de la natura de la gràcia al 1680.
Altres obres de Nicolás Malebranche són Meditacions cristianes, del 1683, Tractat de moral, del 1684, i Converses sobre metafísica i religió, del 1688.

Per veure més informació sobre la vida, la obra i la ideologia d’aquest filòsof francès podeu entrar a les pàgines següents:

- http://parles.upf.edu/parles/?q=node/114

- http://www.wikilingua.net/ca/articles/n/i/c/Nicolas_Malebranche_4e23.html

Activitat 40: Creus que podem arribar a conèixer la veritat absoluta?

2009-09-30T05:48:00.000-07:00

Per respondre a aquesta pregunta, jo crec que abans hauríem de preguntar-nos que és la veritat absoluta. No és un terme fàcil de definir, ja que per fer-ho l’hauríem de conèixer, però com diuen alguns filòsofs, la veritat absoluta són les coses tal com són.
I com sabem nosaltres si el que percebem de les coses que ens trobem a la nostra vida és la realitat o només és la imatge que ens mostren els sentits?
Doncs bé, alguns filòsofs pensen que nosaltres mai podrem conèixer la veritat absoluta de les coses perquè només podem conèixer-les a través del camí de l’opinió, com diu Parmènides, i no a través de la raó. Per tant, el que nosaltres arribem a conèixer només és l’aparença d’aquestes coses, la imatge que ens mostren els postres sentits.
Altres filòsofs pensen el contrari: ells creuen que els sentits ens mostren la veritat absoluta de les coses, o millor dit, que la veritat és allò que nosaltres percebem a través dels sentits.
Jo crec que, deixant de banda la discussió dels filòsofs que defensen els sentits i el que defensen la raó, no podem arribar a conèixer la veritat de les coses, al menys, la veritat absoluta. Penso que, al cap i a la fi, el que nosaltres coneixem és la nostra veritat, però que és impossible conèixer la veritat absoluta d’una única cosa perquè l’hauries de veure des de tots els punts de vista que existeixen.
Tot i això, mai sabrem si el que coneixem és la veritat o només és una aparença perquè sempre ho veurem de la mateixa manera i no tenim ningú que pugui donar-nos una opinió diferent de la imatge que ens donen les coses; encara que per cadascú tingui un significat emocional diferent, la forma física no canvia per ningú.

Activitat 39: Parmènides

2009-09-28T10:11:00.000-07:00

1-. Idees principals
Aquests cinc fragments de Parmènides tracten sobre les dues vies de recerca : la de la veritat, que és allò que podem conèixer negant els sentits, i la de l’opinió, que són les aparences que ens mostren els sentits. També parla de la relació entre l’ésser i el pensar, que per ell és el mateix, i de que la realitat s’ha de poder pensar, perquè sinó no existiria.

2-. Posa títol
Les vies de recerca

3-. Comentari
En els cinc textos anteriors de Parmènides, un filòsof presocràtic, podem observar les seves teories.
Primerament parla de les dues vies de recerca: la via de la veritat que és aquella que tracta de tot el que podem conèixer de l’esser negant validesa als sentits, ja que aquests ens enganyen, i la via de l’opinió, la que dirigeixen els sentits i per això només consta d’aparences. Diu que la via de la veritat, que és i no pot no ser, és la més fiable i amb la que trobarem la veritat, ja que no segueix als sentits. En canvi, la via de l’opinió, “que no és i que és necessariament no-ésser” com diu en el text, diu que no és fiable perque el que no és no es pot conèixer perquè no és pot pensar. Segons ell, el que no es pot pensar no existeix, com mostra en el segon fragment, on relaciona la idea de ésser amb la idea de pensar, que per a ell és el mateix. En el tercer fragment segueix amb aquesta idea, amb la frase “mira amb fermesa les coses que (...) es troben (...) presents a la teva ment”, o sigui, les coses que pots pensar.
Amb el quart fragment ens deixa entendre la seva teoria de monisme ontològic, que consisteix a creure que hi ha un sol ésser que mai canvia, o com diu el text, l’ésser, al final de la seva vida, es troba en el mateix punt d’on havia començat.
I finalment, en el últim fragment ens torna a parlar de les dues vies de recerca. Els homes segueixen la via de l’opinió, la dels sentits, que és aquella que els dóna falsa informació de la realitat i que, per tant, no els mostra la veritat. Per això diu que són “arrossegats, sords i cecs alhora” i que si es deixen guiar pels sentits vol dir que no els interessa conèixer el camí de la veritat.

Les dues vies de recerca del coneixement de Parmènides les podem considerar les precursores del pensament platònic del món intel·ligible i el món sensible, perquè ambdós coincideixen en que un és el camí del pensament i de la intel·ligència i l’altre és el dels sentits.
La teoria del monisme ontològic és totalment contraria a la teoria del monisme dinàmic de Heràclit d’Efes, filòsof també presocràtic del segle VI i V a.C.. Aquesta segona teoria defensa que la realitat està en canvi perpetu dirigit pel logos (que és la raó universal dels canvis), o sigui, que inclou als éssers, mentre que la teoria de Parmènides defensa que l’ésser mai canvia.

Activitat 38: Heràclit d'Efes

2009-09-22T13:02:00.001-07:00

1-. Idees principals
La idea principal del primer text és que els homes som uns ignorants, que tot i que ens expliquin la raó principal, no volem adonar-nos.
El segon text vol donar a entendre que l’harmonia sorgeix de la lluita dels contraris. El tercer, diu que els homes no coneixem la vertadera realitat. I per últim el quart text explica la idea dels contraris.

2-. Títol
Les teories de Heràclit

3-. Comentari
Els quatre fragments de Heràclit, aquest filòsof presocràtic nascut a Efes, mostren clarament les seves teories.
La principal és la lluita dels contraris. Ell pensa que totes les coses tenen el seu contrari i que aquests han de lluitar entre si per a crear la realitat. Però això no vol dir que hagi de ser una lluita amb conseqüències negatives sino que, com diu al segon text, “els contraris s’harmonitzen”. Per tant, tota idea ha de lluitar amb el seu oposat, per exemple el ser i el no ser, perque no poden conviure, i aquesta lluita és la que realitza la realitat tal i com la coneixem. Aquesta teoria es veu reflectida en el segon fragment, que parla de l’harmonia esmentada anteriorment, i en el quart, on posa dos exemples de contraris, entrar a un riu i no entrar i ser i no ser.
La segona teoria d’Heràclit que es veu reflectida en aquests textos és que els homes desconeixen la raó principal de totes les coses, i que, encara que algú els hi expliqués, no serien conscients. El primer fragment deixa entendre aquesta idea, que es pot resumir amb la frase “encara que tot succeeix d’acord amb aquesta raó, els homes semblen inexperts.
Finalment, la última teoria que trobem entre els quatre textos de Heràclit d’Efes es troba al quart fragment. Aquesta teoria és la del idealisme. Amb la frase “la vertadera naturalesa de les coses sembla restar oculta” entenem que els homes no coneixem la realitat de les coses, si no que el que coneixem és el que percebem, que no és el mateix que la naturalesa de les coses. Això significa que Heràclit no creia totalment en la capacitat dels nostres sentits perquè pensava que no érem capaços de conèixer les coses tal com són, si no tal com se’ns presenten.
En resum, les tres teories que mostra Heràclit en aquests quatre textos són: la lluita dels contraris, la raó fonamental i l’idealisme.

Activitat 37: Anaximandre

2009-09-17T13:11:00.000-07:00

D’alla d’on ve el naixement als éssers, allà troben també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injusticia, segons l’ordre del temps.

Anaximandre de Milet, com tots els filòsofs de la natura, tracta el tema de l’origen de la vida i de la justícia. Segons aquest fragment, l’únic que es coneix d’aquest filòsof jònic, s’ha pogut conèixer el que ell pensava sobre aquest tema.
La idea general que vol transmetre el text és que en el moment del naixement de l’ésser, també neix la seva destrucció, sigui més tard o més d’hora. És a dir, el naixement i la mort són dos conceptes que, tot i ser oposats, són complementaris: si una persona neix ha de morir, però si no neix, no ha de morir. No existeix el naixement sense la mort.
A més, Anaximandre creia que, gràcies a la justícia, les activitats dels éssers podien ser jutjades. Segons obra una persona, així serà el seu destí, perquè hi ha unes normes que complir per a que el món estigui en l’ordre correcte, que si no es compleixen la qualitat i la quantitat de vida disminuiran.
En resum, Anaximandre, del qual tenim poca informació sobre el seu pensament, sabia que la mort estava lligada a la vida, i creia en una mena de “justícia divina” que prevenia el desordre que les mateixes persones creaven i que era tan perjudicial per a elles mateixes.

2009-09-05T13:05:00.000-07:00

SEGON DE BATXILLERAT:
Història de la filosofia

Activitat 36: La societat i l'estat

2009-05-25T07:01:00.000-07:00

COMENTARI DE TEXT

1-. Idees principals
Els homes restringeixen les seves accions mitjançant lleis amb l’objectiu d’evitar guerres, causades per les passions de persones a les quals no se’ls ha prohibit res i no se’ls ha amenaçat amb el càstig, que tenen conseqüències negatives per a la resta. Aquestes restriccions es posen a través de lleis naturals com la justícia o l’equitat, que no es compleixen si no hi ha una amenaça que obligui a complir-les.

2-. Posa títol
Lleis naturals com a protecció dels individus

3-. Comentari
El fragment de Hobbes parla sobre les lleis que s’imposen a la societat. Tracta aquestes restriccions com a lleis naturals amb el fi de conservar a les persones i fer-li una vida més grata. S’han de protegir de les insofribles situacions de guerra que perjudiquen a greument la seva llibertat i el seu benestar físic i psicològic, causades per individus que estan regits per les seves passions naturals quan no hi ha poder visible que els mantingui atemorits i que, amb l’amenaça de càstig, els obligui a complir els convenis i observar les lleis de la naturalesa, és a dir, la justícia. Com que no estan restringits per cap llei ni amenaçats per cap càstig, imposats per la justícia, fan el que volen, sense tenir en compte les conseqüències indirectes per les altres persones. Per tant, podem observar que Hobbes creu que les persones es troben en un nivell convencional, que fan allò que concorda amb les lleis pròpies de la societat.
Les lleis naturals de les quals parla, la justícia, l’equitat, la modèstia i la misericòrdia, resumides en “fer amb els altres el que voldríem que es fes amb nosaltres”, són totalment contràries a les passions naturals per les quals es regeixen els éssers dels quals s’ha de protegir la societat.
En el text, Hobbes explica el domini i legitimació, una de les característiques de l’estat modern, que fa que la societat funcioni de manera més o menys satisfactòria pels seus integrants que exigeix un poder que ha d’influir en la conducta dels individus per a que compleixin les lleis establertes. Per això el poder ha de ser legítim, o sigui, ha de ser acceptat per tota la societat, que implica que el poder i el seu exercici estiguin justificats.

Activitat 35: Fonaments de l'estat social i democràtic de dret

2009-05-22T08:52:00.000-07:00

Aquí podeu observar una presentació power point sobre els fonaments de l'estat social i democràtic de dret:

Fonaments de l'estat social i democràtic de dret

View more OpenOffice presentations from Iris_merino.

Activitat 34: Ciutadania democràtica

2009-05-06T09:18:00.000-07:00

pàg. 214

- De quina manera l’autor caracteritza la ciutadania en aquest text?
Inclusiva, que es manté obert a la igualació dels discriminats i a la incorporació dels marginats sense integrar-los en la uniformitat d’una comunitat homogeneïtzada.
- Per què diu que el principi de voluntarietat ha de ser considerat a l’hora d’entendre la nacionalitat del ciutadà?
Perquè la nacionalitat de cadascú és la que ell accepta i la sent com a seva i no la que ningú l’imposa o li otorga.
- A què es refereix quan esmenta “l’afirmació de la independència nacional”? Que es creu en l’autonomia de la nació, ja que no depèn de cap estat.

I quan esmenta “la realització de la identitat nacional”? Que una nació adquireix les seves característiques pròpies que la diferencien de les demés, com les tradicions, els costums, la llengua, les creences, la religió…

Per què considera que aquests modes d’entendre la democràcia són excloents?

Perquè no manté una igualtat de la societat ja que discrimina aquells que no pertanyen a la seva nació

Activitat 33: tema 10

2009-04-27T02:49:00.000-07:00

Intel·lectualisme moral: identificació entre el saber i la virtut
Maièutica: art de donar llum a la veritat de Sòcrates
Hedonisme: teoria que identifica el bé morla amb el plaer
Felicitat (Aristòtil): activitat intel·lectual pròpia de l'ésser humà que s'identifica amb el bé suprem
Prudència: capacitat de determinar allò que ens convé
Pau interior: estat d'imperturbabilitat al qual ha d'arribar el savi estoic fent-se insensible al sofriment i a les opinions alienes.
Aritmètica dels plaers: teoria que diu que els plaers es poden mesurar i es poden comparar entre si per arribar al màxim plaer; per tant, tots els plaers són iguals en qualitat.
Utilitarisme de la regla: teoria de Stuart Mill que exigeix tenir en compte si l'acció en que ens trobem se sotmet a alguna de les regles que ja hem considerat morals per la bondat de les seves conseqüències.
Ètica deontologica: ètica que persegueix una finalitat i no el deure
Ètica teleologica: ètica que es preocupa pel deure i no la finalitat
Imperatiu categòric: ordres que ens ordenen obrar d'una manera o altra de forma universal i incondicional sense prometre res a canvi i són ordres morals.
Dignitat humana: valor absolut dels éssers humans que no permet que sigui canviat per res.
Intuïcionisme dels valors: poder captar els valors a partir de la intuïció i no de la raó i de la sensibilitat.
Comunitarisme: teoria que valora les comunitats concretes en les quals conviuen els individus
Universalisme: teoria que valora més els valors universals que les comunitats

Activitat 32: Dilema moral 1

2009-04-22T09:09:00.000-07:00

Pàg 206

1-. És correcte mentir per protegir algú?
Depen en quins casos però en aquest cas no està protegint al seu fill perquè a la llarga tindra conseqüències dolentes per al seu fill ja que arribarà un moment que no li faran l’examen o que no li servirà per res quedar-se a casa estudiant més.

2-. Què és abans: protegir un fill perquè no pateixi o que un fill no cometi una injusticia encara que pateixi?
Abans és que un fill no cometi una injusticia encara que pateixi ja que, encara que sigui el teu fill, a la classe és un alumne més i ha de tenir les mateixes condiciones que els altres, perquè, a més, hi haura un momento que no tindrà a la seva mare per protegir-lo.

3-. El fi “aprovar” justifica tots els mitjans?
No, perquè si per aprovar has de fer coses il·legals o injustes, per molt que aprovis, no serà del tot correcte.

4-. La intenció de la mare d’en Lluís és bona?
La intenció de protegir-lo si, però ella no pensa en les conseqüències que això tindrà a la llarga. Si es parés a pensar, com ho ha fet, veura que és injust respecte als seus companys i a més, s’esta convertint en un costum dolent per al seu fill.

5-. Podem tenir bones intencions i que les conseqüències d’allò siguin perjudicials? I a la inversa? No
Si, encara que si succeeix això jo crec que és perquè no s’ha pensat gaire el que es fa, ja que si ho penses bé veuras que existiesen conseqüències perjudicials.

6-. Quines conseqüències pot tenir per a la personalitat d’en Lluís adquirir aquest costum?
Que s’acostumi a deixar-ho tot per a l’ultim moment i que hi hagi coses que no les pugui fer.

7-. Quines conseqüències pot tenir per a en Lluís que la mare el protegeixi sempre?
Que quan tingui un treball i no presenti el que ha de fer en el moment no estarà la seva mare per justificar-lo ni per protegir-lo i no podrà presentar-lo un altra dia.

8-. És comparable la conducta d’en Lluís a “copiar en els exàmens”? Justifica la desposta i pensa si seria més lleu o més greu. Què és millor aprovar amb trampes o suspendre amb trampes?
Comparable si que és, perque en els dos casos estan fent trampes en un examen, un no presentant-se a l’examen i l’altre copiant. A més tenen la mateixa causa: que l’alumne no se sap la lliçó. Però són coses diferents perquè en Lluís, al cap i a la fi, s’apren el que s’ha d’apendre, però el que copia no, i per aquesta raó jo crec que es més greu el que copia.
Personalment prefereixo aprovar amb trampes ja que si has de fer trampes que almenys serveixin per alguna cosa, encara que si ho mires bé es igual, perquè l’objectiu principal de l’examen no està aconseguit.

9-. Si tots els alumnes fessin com en Lluís, què passaria ?
Que els professors s’haurien d’acoblar al gust de cada alumne i d’aquesta manera no aprendrien a ser responsables i a fer les coses quan digui el professor.

Activitat 31: la persona té dignitat i no preu

2009-04-20T09:52:00.000-07:00

1-. Idees principals
Hi ha coses que tenen preu i altres dignitat. Les que tenen preu són les que es poden canviar per una altra cosa que tingui el mateix valor, en canvi les que tenen dignitat són úniques i irrepetibles. Allò que l’home utilitza per satisfer les seves necessitats té preu comercial o preu d’afecte i allò que sigui fi en si mateix té un valor intern o dignitat. La moralitat és la possibilitat de que una persona sigui fi en si mateixa i per tant, es la possibilitat de que tingui dignitat.

2-. Títol: La dignitat de les persones

3-. Comentari
El text del filòsof Immanuel Kant que pertany al seu llibre Fonamentació de la metafísica dels costums tracta sobre el preu i la dignitat. Explica clarament que és cada cosa i les seves diferencies. Quelcom que té preu “pot ser substituït per quelcom equivalent”, o sigui, que no és irrepetible, a diferencia de quelcom que no té preu perquè té dignitat. Segons Kant, el que té dignitat “es troba per sobre de tot preu i no admet res equivalent”, o sigui que és irrepetible.
El fragment també explica quines són les coses que tenen preu comercial, “allò que es refereix a les inclinacions i necessitats de l’home”; les coses que tenen preu d’afecte,” el que es conforma a una satisfacció produïda pel simple gust”; i les coses que tenen valor intern o dignitat, “que és allò que constitueix la condició perquè alguna cosa tingui fi en si mateix”.
Per tant, Kant diu que la moralitat, que és la condició sota la qual un ésser racional pot ser fi en si mateix perquè només per ella és possible ser membre legislador en el regne dels fins, és l’única cosa que poseeix dignitat, juntament amb la humanitat.

4-. Comparació
Aquest text defensa la teoria exposada en “les formulacions de l’imperatiu categòric”. En la teoria de Kant, per tal de saber si una persona és una màxima (principi pel qual orienta la seva acció) ha de reunir tres característiques: ha de ser universal, serà llei moral la màxima que compleixen tots els homes; ha de ser fi en si mateix, protegeix als éssers amb valor absolut i per tant no es un simple mitjà; i ha de formar part d’una legislació universal en un regne dels fins.
El text diu que allò que no té preu però té dignitat és allò que constitueix la condició perquè alguna cosa sigui fi en si mateix, que només per ella és possible ser membre legislador en el regne dels fins i que es troba per sobre de tot preu.

Activitat 30: és millor ser un ésser insafetisfet que un ximple satisfet

2009-04-15T12:00:00.000-07:00

Jo personalment no estic d’acord amb aquesta frase del filòsof John Stuart Mill. Si partim des del punt de vista que tots tenim les mateixes capacitats cognitives si que podem acceptar aquesta frase com a certa. Però si, com jo, creus que no tots els éssers humans som iguals, aquesta afirmació es falsa.
Un ximple estarà satisfet simplement veient un programa qualsevol a la televisió, i preferirà això que llegir un bon llibre com preferiria una altra persona. Per al ximple, encara que hagi provat a llegir, no li trobarà la gràcia al llibre perquè no té les mateixes capacitats i no sap aprofitar els coneixements que es poden treure d’un simple llibre. En canvi, una persona que disfruti amb un llibre sempre estarà insatisfet per que voldrà saber més i no es conformarà amb el que té.
Per això, siguis més intel·ligent o menys, des del meu punt de vista, és millor sentir-se satisfet, deixant de banda el que et fa sentir satisfet perquè, al cap i a la fi, l’important és sentir-se realitzat i feliç.

Activitat 29: Obrar conforme a la virtut més perfecte

2009-03-16T12:18:00.000-07:00

(pàg.195)

Idees principals:
L’home té una funció específica que es basa en l’activitat de l’ànima segons la raó, i l’home bo fa el mateix però bé i meravellosament, depenent de les virtuts que posseeixi. Per tant, quant més virtuts tingui una persona, tindrà una vida més completa ja que realitzarà bé activitats més diverses. La felicitat requereix temps.

Títol: La felicitat depèn de la virtut

Comentari:
El text d’ Aristòtil defensa la idea de que la funció de l’home és una certa vida, una activitat de l’ànima segons la raó que ja està preestablerta. Diu que l’home està creat per realitzar aquesta activitat basada en la raó, comparant-lo amb un citarista, del qual es propi tocar la cítara. L’home bo, segons ell, també realitza l’activitat racional però bé i meravellosament, segons les virtuts adequades per realitzar-la. Per tant, el bé humà és una activitat de l’ànima conforme a la virtut, i quantes més virtuts posseeixi una persona, millors i més perfectes, tindrà una vida més completa, aconseguirà la felicitat, l’exercici de l’activitat teòrica que té el fi en si mateixa.
En aquest text Aristòtil defensa la vida teorètica i la saviesa pràctica, una teoria de la felicitat que creu que és impossible mantenir sempre una vida contemplativa, realitzar sempre l’activitat teòrica per mantenir a felicitat que ha de ser un bé perfecte i autosuficient que té el fi en si mateix, i per això es necessiten altres formes de vida que proporcionin la felicitat. Per arribar a la felicitat a través d’altres formes de vida es necessiten dos virtuts, a les quals es refereix el text, que són les dianoètiques (de la intel·ligència) i les ètiques (del caràcter). Aquestes són les virtuts de les quals depèn l’activitat de l’ànima.
Aquesta teoria de la felicitat com a autorealització pertany al eudemonisme, que és assolir les metes pròpies d’un ésser humà per aconseguir la felicitat. Segons això, la felicitat és un bé perfecte i suficient per si mateix que s’aconsegueix amb l’activitat contínua pròpia de l’ésser humà. Eudemonisme, juntament amb hedonisme, són teories teleològiques ja que persegueixen una finalitat. Hedonisme, defensat per Epicur, es diferència de l’eudemonisme en que creu que ser feliç és experimentar plaer i evitar el dolor. La felicitat com a autosuficiència, que defensa que ser feliç es valer-se per si mateix sense dependre de ningú, té com a diferència amb les altres dues que la felicitat no té una finalitat exacta i per tant no és una teoria teleològica.
En resum, el text d’ Aristòtil defensa l’eudemonisme, que creu que per ser feliç ha d’assolir les metes pròpies de l’esser humà que és l’activitat intel·lectual, l’activitat de l’ànima basada en la raó que depèn de les virtuts de l’individu.

Activitat 28: Ningú no fa mal sense saber que ho fa

2009-03-11T13:05:00.000-07:00

En aquest món no es pot generalitzar. Per això podem trobar dos tipus de persones: les que fan mal sense voler i les que ho fan intencionadament. Segurament predominen el primer tipus però, tot i això, sempre hi ha del segon tipus. La majoria de persones tenen un entorn al qual mai podrien fer mal, almenys intencionadament. Pot donar-se el cas de que, pensant que allò que fa tindrà conseqüències bones per a una altra persona, faci mal a un altra, o una situació en la qual, es prengui la decisió que es prengui, tindrà males conseqüències per a l’altra persona. També trobem el cas de les persones egoistes, que encara que saben que fan mal ho fan, ja que això tindrà bones conseqüències per ell mateix, o sigui, que només pensa en ell. Les persones egoistes les podríem incloure dins del segon grup de persones, on també trobem persones que odien algú en concret per un fet anterior i per això, encara que sàpiga que està fent mal no rectifica.
Per tant, jo crec que aquesta frase no es certa.

Activitat 27: Tema 9

2009-02-25T11:12:00.000-08:00

Temperament: conjunt de sentiment i passions que resulta difícil de modificar.

Hàbit: apropiar-se una nova propietat repetint actes en una mateixa direcció.

Virtut: hàbit que es predisposa a obrar bé.

Consciencia moral: capacitat de captar els principis amb els quals distingim entre allò que és moralment bo i dolent.

Llibertat interna: manca de coacció interna, poder decidir per un mateix sobre les qüestions que ens afecten.

Condicionament: no tenir llibertat absoluta ni total, però es conserva la llibertat suficient per ser responsables dels nostres actes.

Destí: llei que regeix l’univers.

Determinisme econòmic: explica les diferents etapes històriques, els diferents modes de producció com a determinades per la infraestructura econòmica, i la consciència humana om a determinada pel lloc que cada individu ocupa en el procés de producció.

Determinisme genètic: veuen en la dotació genètica de cadascun de nosaltres les causes de totes les nostres actuacions.

Ús regulatiu: investigar tots els fenòmens com si sempre estiguessin produïts per una causa.

Autonomia moral: quan una persona pot elegir els seus fins i els mitjans amb els quals aconseguirà el seu fi.

Heteronomia moral: persones que segueixen la norma d’un altre i no la seva.

Nivell preconvencional: persona que té per just el que satisfà els seus interessos i respecta les normes només per les conseqüències que pot comportar vulnerar-les.

Nivell postconvencional: persones que distingeixen entre les normes de la societat i els principis morals universals.

Responsabilitat moral: fenomen subjectiu de la consciència moral en el qual responem de les nostres pròpies accions.

Consciència planetària: conèixer i responsabilitzar-se dels problemes del nostre món.

Principi de responsabilitat (Jonas): denunciar la falsa idea de “progrés” sobre la qual estem construint la nostra civilització.

Activitat 26: Cançó de llibertat

2009-02-21T12:55:00.000-08:00

LIBERTAD SIN IRA - JARCHA

Dicen los viejos que en este país hubo una guerra

que hay dos Españas que guardan aún el rencor de viejas deudas

dicen los viejos que no se nos dé rienda suelta,

que todos aquí llevamos, la violencia a flor de piel.

Pero yo solo he visto gente, que sufre y calla, dolor y miedo

gente que solo desea, su pan, su hembra y la fiesta en paz.....

Libertad, libertad, sin ira libertad,

guardate tu miedo y tu ira, porque hay libertad, sin

ira libertad, y si no la hay sin duda la habrá.

Dicen los viejos que hacemos lo que nos da la gana:

y no es posible que así, pueda haber,

gobierno que gobierne nada;

dicen los viejos que este país necesita, palo largo y mano dura

para evitar lo peor.

Pero yo sólo he visto gente muy obediente,

hasta en la cama;

gente que tan sólo pide, vivir su vida,

sin más mentiras y en paz.

Actvitat 25: La llibertat

2009-02-21T12:46:00.000-08:00

Raons a favor:
- Crea un sentiment positiu en les persones.
- Facilita les relacions entre els individus.
- Promou la igualtat entre els individus en quan els seus drets i els seus deures.
- Afavoreix el respecte davant les diferències individuals dins d'una societat.
- Permet expressar el pensament individual sense cap coacció.

Raons en contra:
- En alguns casos, la teva propia llibertat sobrepassa els límits de les llibertats dels altres.
- L'excés de llibertat individual pot afectar negativament als drets humans.
- La llibertat col·lectiva suprimeix la llibertat individual.
- Cap individu és responsable dels seus actes.

Activitat 24: Fal·làcies

2009-02-16T03:03:00.000-08:00

Activitat 23: Creus en el destí?

2009-02-15T12:37:00.000-08:00

Personalment, jo crec que el destí no existeix, almenys el destí com es coneix comunment. Penso que aquells qui creuen en ell tenen una posició molt cómode davant la vida ja que per ells tot està marcat per el destí i, per tant, tot el que succeix està justificat pel destí, perquè està escrit en ell.
Jo crec que el destí existeix però es va construint mica en mica. Amb això vull dir que el destí està a les nostres mans. Crec que el que succeeix si que està escrit en algun lloc, però que nosaltres tenim el poder de canviar-ho. Amb els nostres propis actes, amb les nostres accions, decisions o amb les nostres creences som capaços de construir el nostre propi destí. Així que els nostres actes, accions, decisions o creences tenen repercusions en el futur, ja sigui positiva o negativament.
Per tant, jo si que crec en el destí, però el meu destí es ben diferent en el que creu la gent, ja que jo sóc la única capaç d’escriure el meu destí, igual que cadascú el seu.

Activitat 22: Què és el bé?

2009-02-02T05:54:00.000-08:00

La resposta a aquesta pregunta és molt relativa, segons qui la contesti serà una cosa o una altra. Però tot i això, hi ha una part que és comuna per a tots els individus del nostre planeta, o al menys ho hauria de ser per tal de poder conviure.
Segons el meu punt de vista, el bé és qualsevol acció d’una persona que tingui efectes positius en una altra persona. Ara bé, es pot donar el cas en que una persona, pensant que fa el bé, produeix efectes negatius per a moltes persones. Per això jo parlo dels punts de vista i de la relativitat d’aquest concepte.
Un clar exemple d’aquest cas és el nazisme d’Alemanya. L’holocaus que va provocar Hitler va ser perquè ell creia que l’extermini de milions de jueus produiria un efecte positiu per als de la raça ària, la raça superior. D’aquesta manera aconseguiria extinguir els jueus, que des del seu punt de vista eren inferiors. Però el seu punt de vista, les seves creences ni els seus pensaments justifiquen els seus actes.
Encara que existeixin diversitat de creences en cap moment es pot atemptar contra la vida de ningú, perquè la vida és un dret que tothom tenir i que, per tant, ningú ens la pot arrebatar, per moltes raons que tingui.
Resumint, encara que el bé es relatiu, mai es pot fer el “bé” per unes persones tenint conseqüències dolentes per altres.

Activitat 21: Exemple de fal·lacies

2009-01-27T12:48:00.000-08:00

Preguntes complexes:
Per què has trencat el llibre nou?

Argument ad ignorantiam:
Com que no s’ha demostrat que existiexen els extraterrestres, no existiesen

Argument circular:
Un resum consisteix a resumir un text.

Argument ad hominem:
No em pots demanar que no conduexi abans de treurem el carnet perquè tu vas tenir un accident abans de treure’t el carnet de conduir.

Argument d’autoritat:
El president deia que no estavem en crisi.
El professor de filosofia ens va afirmar que la veritat no existeix.

Argument ad baculum:
Si em voteu, esdevindran temps de crisis econòmica.
Si no fas els treballs, et suspendré.

Argument ad populum:
Compra la millor qualitat i et sentiras millor.

Argument ex populo:
Tothom creu en l’existència de vida extraterrestre, per tant, es cert.

Argument post hoc, ergo Procter hoc:
Després de la tempesta esdevé la calma. Per tant, la calma es causa de la tempesta.
Si trenques un mirall tindras set anys de mala sort.

La generalització precipitada:
Tots els alumnes de primer no estudien pels examens.

Argument del pendent relliscós:
Si no aproves la ESO, no tindras el graduat. Si no tens el graduat no pots fer batxillerat. Si no fas el batxillerat no pots anar a la universitat.

Activitat 20: exercicis

2009-01-20T12:34:00.001-08:00

(pàg.139)
- Quins elements constituexen el nostre univers simbòlic? Posa’n exemples.
Els símbols, com per exemple els mites, la religió, la ciència, el llenguatge, l’ètica, la política o l’art.

- Què pasaria si no disposéssim de la fantasia? Alguna vegada ha millorat la teva situación vital?
Que no podreim anticipar-nos al que ha tingut lloc ni elaborar noves i diferents visions i possibilitats.
Si, perquè gràcies a ella puc preveure algunes coses i puc decidir si succeixen o no, depen de l’acció que realitzi.

- Explica l’expressió “percepció bruta” de la realitat referida als animals. Com qualificaries la nostra?
La percepció bruta és propia d'aquells qui perceben però no són conscients, no mediten sobre ella.
Aquesta expressió vol dir que els animals no tenen ni raó ni fantasia i per això no poden obrir-se el camí que té l’home cap a la cultura i la civilització. Són incapassos de comunicar el seu món interior i fer intercanviable la seva existència amb els altres individus de la seca espècie.

- En quins àmbits de la nostra vida creus que intervé la fantasia?
En la comunicació que establim amb els altres individus de la nostra espècie, quan imaginem històries o coses, quan pensem si estem fent bé o malament, o quan pintem, dibuixem o escribim, entre moltes altres coses.

Activitat 19: tema 6

2008-12-22T11:09:00.000-08:00

Individu: ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal.
Individualisme possessiu: teoria on cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.
Sociabilitat natural: teoria que diu que tots el éssers ncesiten la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d’acord amb les capacitats pròpies.
Contractualisme: teoria que diu que l’ésser humà no és sociable per naturalesa ja que la societat és una construcción artificial nascuda com un mal menor per fer posible la convivència precària, però inevitable.
Pacte social (Rosseau):
Voluntat general (Rosseau): societat justa basada en l’acord de tothom i orientada cap al bé comú.
Antropologia social: ciència que estudia aspectos materials i aspectes simbolics.
Sociabilització primaria: part més important del procés de sociabilització que té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa en el si de la família durant la primera etapa de la infantesa.
Cultura: conjunt d’artefactes, creences, valors, costums, tradicions, formes de conducta que un determinat grup humà accepta com a propies.
Subcultura: quan persones que viuen en una mateixa cultur aprofiten les seves possibilitats en graus diferents.
Contracultura: moviement de rebel·lió contra la cultura hegemòniga que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.
Civilitazació (Huntingtong): agrupació cultural de més abast, el nivell d’identitat cultural més ampli que pot distingir un ésser humà
Etnocentrisme: actitud que analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en la mesura per valorar les altres.
Xenofovia: odi envers als estrangers.
Racisme: creença en l’existència de races superiors i inferiors.
Aporofobia: rebuir i menyspreu envers al pobre.
Relativisme cultural: actitud que proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors.
Interculturalisme: actitud que parteix del respecte a les altres cultures i propugna la trobada entre les diferents cultures en condiciosn d’igualtat.

Activitat 18: exercicis

2008-12-16T08:04:00.000-08:00

pàg. 133

1-. Què creus que volem dir amb expressions com aquestes?
- És una persona molt culta
Persona amb molts coneixements sobre diverses materies.

- Aquest no té cultura
Persona que no té gaires coneixements, que és analfabet i ignorant.

- La nostra cultura és molt rica
Els nostres costums, la història, els entreteniments, tradicions i les festes són molt amplis.

- La cultura de masses ha produït la teleporqueria
El conjunt de coneixements de diferents persones ha produït teleporqueria

- És necessari que la cultura sigui més popular i menys elitista
És necessari que s’estengui la cultura a tot el poble, no només als rics.

- Tots els éssers humans són subjectes culturals

Tots tenim uns conceptes, valors, tradicions...

3-. Analitza el contingut de les afirmacions seguents (el problema que plantegen i les actituds que expressen) i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.

- Jo et tolero, admeto que les coses les entenguis així, però cadascú a casa seva.
Respecte el que pensen els demés però no està d’acord amb un dialeg entre diferents cultures. Aquesta frase expressa una actitud de relativisme cultural. Una persona amb actitud intercultural pensaria que, a més de respectar les opinions dels altres, s’hauria d’obrir un dialeg entre les diferents cultures.

- Els immigrants que viuen al nostre país han d’acceptar totes les notres formes de vida.
Les persones que venen a viure al nostra país han d’adaptar-se a la nostra cultura. Aquesta frase expressa una actitud de xenofobia (etnocentrisme). Una persona amb actitud intercultural pensaria que cadascú és lliure de seguir la seva cultura, encara que no estigui al seu país.

- És normal que apareguin barris aïllats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida pròpia; no hi veig res de negatiu.
S’han d’apartar als gitanos ja que són gent molt diferent a nosaltres en quant a la seva forma de vida. Aquesta frase es propia de separació (relativisme cultural). Una persona amb actitud intercultural pensaria que no s’han d’aïllar ja que, encara que siguin d’una altra cultura o etnia, totssom persones amb el mateixos drets.

- Com han de tenir feina els immigrants si no en tenim nosaltres!
Primer hem de tenir feina els del mateix país i després els immigrants. Aquest pensament és propi del racisme i l'agorafobia. Una persona interculturalista pensaria que no ha d’haver prioritats entre persones estrangeres o pròpies del país.

- És impossible entendre’s amb els paios!
No existeix un dialeg. Aquesta frase es propia del relativisme cultural (paralisis cultural). Una persona amb una actitud intercultural pensaria que el dialeg entre les cultures si que és possible i que s’hauria d’aconseguir.

- Si al seu país no hi estàn bé, és culpa seva. Què podem fer-hi nosaltres?
S’han d’espavilar si no trobem per guanyar-se la vida perquè nosaltres no tenim la culpa. Aquest pensament és propi d’una persona amb actitud racista (relativisme cultural). Una persona interculturalista pensaria que poden intentar venir al nostre país perquè potser les coses els van millor.

Activitat 17: De quina manera podem conviure amb les altres cultures?

2008-12-14T07:18:00.000-08:00

En el món actual, la societat està travessant un procés de globalització mundial conscient per una part de la població però desconegut per una altra part.
Dins d’aquest procés de mundialització trobem una clara convivència de les diferents cultures que hi ha al nostra planeta. Per a que aquesta convivència de cultures dins d’un mateix territori no afecti negativament a cap de les cultures ni a la població ha d’ésser necessari una conscienciació general. Amb això em refereixo que tots hem d’estar informats del que dia a dia succeeix al nostre món i s’ha de coneixer les costums de les cultures. També és necessari el respecte entre els individus de cada cultura. El respecte és el factor més essencial per la convivència de persones de diferents cultures, o pertanyents a la mateixa cultura. S’ha de respectar la diferència de ètnia, de mentalitat, de costums, etc. Sense aquest respecte, avui dia moltes de les cultures més febles que hi ha actualment, no haurien sobreviscut.

Activitat 16: El choque de civilizaciones

2008-12-14T07:15:00.000-08:00

El choque de civilizaciones. Capítol 4, Huntington

Huntington creu que l’ era del progrés està finalitzant i esta començant una de nova en la qual totes les cultures hauran de conviure i compenetrar-se. Aquest procés es comença a fer visible en la religió i en la cultura, que estan ressorgint en països asiàtics i islàmics gràcies al desenvolupament econòmic i demogràfic.

El choque de civilizaciones. Cap. 12, Huntington

En la societat humana trobem una moralitat propia de la condició humana i les disposicions universals en les cultures particulars. En comptes de renunciar a l’ universalisme i ser conscients de que l’existència de diversitat, s’investiguen les característiques comunes de les cultures.

Activitat 15: evolució de les societats

2008-12-03T12:05:00.000-08:00

Activitat 14: L'ésser humà és sociable per natura o no?

2008-11-30T11:56:00.000-08:00

Jo crec que l’ésser humà és sociable per natura ja que la relació amb altres individus o amb el medi ambient en el que viu és una necessitat bàsica que tenim tots els humans.
Per mi, la comunicació d’un individu és com la seva funció d’alimentar-se: ningú se l’ha ensenyat, sinó que és una cosa que, com es tant bàsica, és un instint que tot ésser humà té i amb el qual no podria viure.
La sociabilitat és tant important ja que aporta la resta de necessitats bàsiques que el nostre cos està obligat a realitzar, com és el menjar, el dormir...
Si ens parem a pensar, sense comunicar-nos, ja sigui amb el medi ambient o amb altres individus iguals que nosaltres, no podriem viure perquè no podriem satisfer les nostres necessitats bàsiques. Per exemple, per menjar, necessitem establir una relació amb el medi ambient del qual treiem l’aliment o amb la persona la qual ens proporciona l’aliment.
En resum, l’ésser huma és sociable per natura per tal de sobreviure en el medi ambient i satisfer les seves necessitats bàsiques.

Activitat 13: l'individualisme possessiu

2008-11-24T11:54:00.000-08:00

(pàg. 120)

1-. Idees principals

En aquest fragment trobem les cinc característiques que defireix l’individualisme possessiu: l’home és huma perquè no depèn dels altres, hi ha una llibertat en les relacions entre els humans, cada individu es responsable dels seus actes, l’home, encara que sigui responsable dels seus actes, no es responsable de la seva capacitat de treball i la societat humana es basa en relacions mercantils.

2-. Posa un títol

Característiques dels homes segons l’individualisme possessiu.

3-. Comentari

Com hem pogut obsevar, el text defineix un home segons l’individualisme possessiu. Per fer-ho, Macpherson ha utilitzat cinc proposicions concretes i concises que ho defineixen detingudament.
La primera proposició que ha utilitzat es refereix a la possibilitat que té l’home de ser lluire, de no dependre de les voluntats dels qui el rodegen, sinó ser ell mateix, pur i sense la intervenció dels pensaments d’altres persones. Quan l’home és lliure també és humà, diu el text.
La segona proposició amb la que defineix l’home és que aquesta llibertat de la dependència dels altres significa que hi ha una llibertat en les relacions amb altres individus, exeptuan les relacions en les quals l’individu entra voluntàriament. Amb això l’autor vol dir que tothom té llibertat per escollir les seves relacions intrapersonals, menys en el cas d’una relació on l’home entre per interès propi.
Amb la tercera proposició vol dir que cada individu es propietari d’ell mateix, que es responsables dels seus actes i ningú ha d’interrompre en aquesta responsabilitat i que, per tant, cap home deu res a la societat a la qual pertany.
La quarta proposició tracta sobre el que pot alienar i el que no pot alienar l’individu. Diu que una persona no pot alienar tota la seva propietat sobre la seva persona, és a dir, que no pot desentendre’s de tot el que té a veure amb ell mateix, encanvi, aquesta persona pot alienar la seva capacitat per treballar a favor de la societat.
I per acabar, la cinquena i última proposició que ens presenta Macpherson es refereix a que la societat humana esta formada per una sèrie de relacions mercantils, o sigui, que la relació entre els individus que formen la societat es únicament d’intercanvi, ja sigui intercanvi d’informació o bé de productes.
Fent un resum, l’individualisme possessiu defensa la llibertat dels èssers humans, la seva propia independencia envers als altres individus, la responsabilitat sobre les seves accions i el tipus de relacions, mercantils, que es formen dins d’una societat.

Activitat 12: Tema 2

2008-11-24T07:42:00.000-08:00

Raó teorica: és aquella raó que s’orienta cap a la contemplació del món, cap al coneixement de le realitat, intentant comprendre-la, desxifrar-la i explicar-la.
Raó pràctica: és aquella raó que s’utilitza per l’orientació de l’acció i cap a la decisió moral. S’oposa i s’imposa a les passions per orientar-nos cap a la consecució d’un ideal moral.
Metafísica: ciència que intenta arribar a la realitat de la seva totalitat, ens porta més enllà dels objectes particulars de l’experiència. Pretén arribar més enllà de les explicacions científiques. Té la pretensió última d’orientar-se en el món.
Ultimitat: característica de la metafísica que consisteix en arribar a les qüestions últimes, aquelles la resposta de les quals no ademt seguir preguntant més.
Subjecte: protagonista de l’acció de coneixer un objecte.
Opinió (Kant): segons Kant, és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat (i no pot convèncer als altres de que allò és cert)
Interès emancipador: és una de les teories dels interesos del coneixement segons Apel i Habermas que diu que serveix per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.
Dogmatisme: possibilitat de coneixement que pressuposa la capacitat de les nostres facultat cognitives de coneixer la veritat absoluta.
Escepticisme moderat: és un tipus d’escepticisme representat per Hume que defensa que ens hem de conformar amb allò que és més probable.
Criticisme: possibilitat de coneixement que té una posició intermedia entre el dogmatisme i l’escepticisme. Defensa que podem arribar a coneixer, però hem de realitzar dues tasques: aclarir fins on arriben les nostres capacitats cognitives i contrastar criticament els coneixements amb la realitat.
Perspectivisme: possibilitat de coneixer que defensa Nietzche i Ortega y Gasset, que diu que es pot arribar a coneixer conjugant diferents perspectives dels objectes.
Realisme: model explicatiu del coneixement que dóna prioritat a l’objecte i suposa l’actitud receptiva del subjecte. Defensa que les coses es coneixen tal com són i té una actitud ingenua. Existeix la realitat independentment del subjecte.
Idealisme: model explicatiu de la realitat que dóna rellevancia al subjectiu i pensa que l’objecte s’adapta al subjecte. Només podem coneixer el fenomen.
Noesi: fet de pensar que juntament amb el noema (l’objecte en que estic pensant) formen al fenomenologia.
Prejudici (Gadamer): judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització i altres factors i són constitutius del coneixement.
Ignorancia: estat de seguretat respecta a la veritat on s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
Autoritat: criteri de veritat en la qual una afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es convedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidencia sensible: tipus de criteri de veritat de l’evidència on es defineix intuïtivament cert a partir de la sensibilitat, de les dades dels sentits.
Adequació: correspondència entre el que es diu de quelcom i el que quelcom és.
Coherència: és la veritat de la qual depèn de la incorporació possible o impossible al conjunt de proposicions que tenim ja per certes.
Pragmatisme: és la teoria que accepta la teoria de l’adequació, però la interpreta tenint en consideració la utilitat dels enunciats per resoldre els problemes vitals. Defensa que la realitat està relacionada amb l’utilitat.
Concens: és poder arribar a suscitar l’adhesió dels altres interlocutors. Acord al qual arriben uns interlocutors en condicions d’igualtat.
Realitat virtual: conjunt de percepcions i sensacions de caràcter imaginari generades amb ajuda d’un suport tècnic (com per exemple una novel·la), que configuren un entorn o un món nou.
Contingència: allò que és però podria no ser.

Activitat 11: El virtual és real?

2008-11-18T12:23:00.001-08:00

Tot en aquest món es pot arribar a questionar com a realitat o no. Depén de cada pensament i de les circunstàncies i els factors que rodejen els objectes es poden arribar a aceptar com a reals o no. Però si ens hem de referir al món virtual ja és molt diferent.
La realitat virtual, encara que rebi aquest nom per moltes persones, per mi no és cap realitat. Almenys, jo crec que no és la nostra realitat. Amb això vull dir que pertany a una món paral·lel al nostra, amb una realitat diferent; per això, per nosaltres no és real.
Aquesta realitat paral·lela a la qual pertany, encara que nosaltres la poguem observar i fins i tot modificar-la, mai la podem arribar a tocar, a donar-li una forma concreta ni a descriure-la físicament.
Per tant, la resposta a la pregunta formulada té dues vessants: si és una realitat, té el seu propi món; però per nosaltres no és cap realitat.

Activitat 10: adequació i verificació pragmàtiques

2008-11-17T04:08:00.000-08:00

(pàg.45)
- Quina relació s’estableix en el text entre la “veritat” i la “vida” real de les persones?
Que la veritat és tot allò que s’adequa amb la realitat, amb la vida real de les persones, o sigui, que és una propietat de les nostres idees.

- Quan es pot dir, segons el pragmatisme, que una idea és certa?
El pragmatisme estableix una idea certa quan aquesta idea la podem assimilar, fer vàlida, corroborar, possar a proba a traès de l'experiència i verificar, tot el contrari de les idees falses, que no es podem assimilar, no fer vàlides, ni corroborar, i per tant, tampoc es poden verificar.

- Trobes alguna semblança entre les afirmacions que apareixen en el text i el que de manera comuna s’entén per “pragmàtic”?
Hi ha una semblança entre el text amb la manera de pensar del filòsofs pragmàtics que és que en el text s’entén la veritat com a adequació de les nostres idees amb la realitat, igual que creuen els pragmàtics, i per tant, que un enunciat és cert si és apte per resoldre problemes o satisfer necessitats (adaptació o adequació).

- Pot haver-hi el cas d’idees certes sense conseqüències pràctiques? Raona la resposta i posa’n algun exemple.
No perquè la veritat dels pragmàtics és quan una idea s’adequa a la realitat, és a dir, quan una idea serveix per resoldre problemes o satisfer necessitats i ens és útil en la nostra vida. Per tant, si un enunciat no té conseqüències pràctiques en la nostra vida real, no és una idea certa, sinó falsa.

Activtat 9: Gir copernicà en el conèixement

2008-10-25T12:52:00.000-07:00

1-. Idees principals del text.
Aquest text tracta de la manera de conèixer els objectes que ens envolten als éssers humans. Defensa que som nosaltres mateixos qui definim les característiques dels objectes mitjançant la intuïció, com si es tractés de metafísica, ja que si haguéssim de conèixer els objectes a través de la seva percepció amb els sentits, no els podríem definir tant profundament.

2-. Posa títol.
El coneixement a través de la intuïció

3-. Comentari
Jo crec que aquest text defensa el dogmatisme, que és la possibilitat de coneixement que pressuposa la capacitat de les nostres facultats cognitives de conèixer.
Crec això ja que el text defensa que si que podem arribar a conèixer qualsevol objecte, però que no ho podem utilitzar la percepció dels sentits com a mètode de coneixement, sinó que hem d’utilitzar la nostra intuïció per definir els objectes i explicar-hi el seu comportament. Per això, no podem conèixer a simple vista un objecte, hem de pensar les opcions viables que hi trobem i desprès escollir la més lògica, tal com ens comenta el exemple que hi trobem: "...els primers pensaments de Copèrnic. En veure que no aconseguia explicar els moviments celestes si acceptava que tot l’exèrcit d’estrelles girava al voltant de l’espectador, va provar si no obtindria resultats millors fent girar l’espectador i deixant les estrelles en repòs.”
Una idea que mostra el text en la qual m’he basat en deduir el mètode que defensa és “Si la intuïció hagués de regir-se per la naturalesa dels objectes, no veig com es podria conèixer quelcom a priori sobre aquesta naturalesa”. Aquesta idea mostra la clara oposició en vers a la percepció dels objectes a través dels sentits argumentant que la naturalesa dels objectes no ens ajuda a esbrinar el seu comportament exacte, i en definitiva, no ens ajuda a conèixer.
Una altra idea provinent del dogmatisme és la manera en que l’autor defensa el dogma, aquelles lleis o normes que accepten acríticament el coneixement i que, per tant, els fa creure d’una manera “cega” en la possibilitat de conèixer la veritat absoluta, ja sigui certa o falsa.
En resum, aquest text defensa totalment la possibilitat de conèixer encara que argumenta aquest coneixement a través de la intuïció i no de la percepció.

4-. Comparació amb altres mètodes.
Com ja he dit, el text de Kant defensa el dogmatisme, el qual creu totalment en el coneixement de la veritat absoluta a través de les dogmes. Per tant, el dogmatisme és l’oposició a l’escepticisme, que és aquell mètode que no creu en el coneixement, que pensa que no hi ha cap possibilitat de conèixer el món que ens envolta, o almenys, no es pot arribar a un coneixement fiable de la realitat.
En canvi, si comparem el dogmatisme amb el subjectivisme o el relativisme veurem que podem trobar una similitud: els tres defensen que es pot arribar a conèixer. Però no ho defensen de la mateixa manera: el dogmatisme diu que es pot conèixer qualsevol objecte sense dependre de cap factor, però el subjectivisme i el relativisme diuen que el coneixement depèn d’un factor, que en el cas del subjectivisme és el subjecte i en el cas del relativisme és la cultura, l’època o el grup social que envolta a aquest subjecte.

Activitat 8: Podem arribar a coneixer?

2008-10-21T13:08:00.000-07:00

Segons el pensament de cada persona, es possible arribar a coneixer o quedar-se en el camí.
Tots aquells qui pensen que el concepte de coneixer és veure les perspectives possibles de l’objecte i saber-ho tot sobre ell per poder explicar-ho a altres persones, possiblement també pensaran que és impossible arribar a coneixer qualsevol objecte ja que és impossible coneixer totes les perspectives de l’objecte. Em refereixo a que les perspectives de l’objecte en cada subjecte són diferents, perquè cadascú ho veu desde una perspectiva diferent ja que hi intervenen altres factors, com l’experiència, que fa personal la manera de coneixer.
En canvi per els que pensen que coneixer és simplement saber-ho tot de l’objecte, i que per tant, no es necessita veure les perspectives amb les quals cada persona ho percep de manera diferent, si que és possible arribar a coneixer.
Amb tot això, jo crec que per arribar a coneixer s’ha de pensar en el concepte de coneixement de manera objectiva i no de manera subjectiva.

Activitat 7: Tema 1

2008-10-20T12:41:00.000-07:00

Saber ordinari: és el saber que es basa en l’experiència de la vida quotidiana; sap el què però no el perquè.
Saber científic: és el saber que busca l’organització sistemàtica del coneixement i el perquè dels fets.
Saber filosòfic: és el saber en el qual es pensa de manera filosòfica, utilitzant la raó per argumentar de manera crítica i rigorosa, amb la finalitat d’entendre l’estructura fonamental de la realitat i de la pròpia raó.
Ciència (definició moderna): és el tipus de coneixement que aplica l’experimentació i les matemàtiques a l’estudi de la realitat.
Mètode: és la manera de resoldre una pregunta o una incògnita ja sigui filosòfica o científica orientada a la consecusió d’un fi.
Axioma: és el principi fonamental indemostrable dins del sistema axiomaticodeductiu.
Mètode hipoteticodeductiu: és el mètode complet de les ciències naturals que s’estructura en tres nivells, enunciats protocol·laris, lleis i teories; parteix d’una hipotesis i la constata amb l’experiència.
Hipòtesi: és l’afirmació sobre l’existència d’una regularitat, fenomen interessant o sobre les seves causes.
Llei: enunciat universal que expressa el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d'una manera regular i incariable.
Inducció incompleta: és el tipus de raonament del qual s’obté una conclusió general a partir d’una sèrie de casos singulars coneguts per experiència que es recolza en les comprovacions individuals que no inclouen tots el casos possibles.
Mite: és una narració fantàstica que intenta explicar l’origen i la regularitat del cosmos recorrent a forces sobrehumanes, com déus o poders còsmics personificats.
Mètode empiricoracional: és el mètode que comença per l’experiència física del canvi i del moviment i culmina en les elaboracions de l’enteniment; combina l’experiencia i la raó en el camp de coneixement.
Empirísme: separa les dues fonts de coneixement, l’experiència i la raó, i pren partit per l’experiència.
Idees innates: idees clares, evidents i certes que provenen de la raó i no s’aprenen.
Mètode analiticolingüístic: és el mètode de l’anomenada filosofia de l’anàlisi del llenguatge on la major part dels problemes filosòfics es plantegen perquè les expressions filosòfiques són imprecises i obscures i creen confusions.
Joc de llenguatge: són les diferents maneres d’utilitzar el llenguatge i models que descriuen situacions comunicatives, que estan entrellaçades amb les formes de vida.
Hermenèutica no normativa: és l’art d’interpretar i comprendre el sentit de textos de tot tipus i accions humanes, utilitzat sobretot a les ciències socials, que no posa normes a aquesta comprensió.
Pretencions de validesa de la parla: hermeneutica normativa que ha de posseir comprensió (veritat, veracitat, intel·ligibilitat i correcció moral).
Ontologia: és una part de la filosofia teòrica que tracta sobre l’ésser.
Estètica: és un tipus de saber filosòfic pràctic que tracta de la bellesa dels objectes.

Activitat 6: l'objecte de la filosofia

2008-10-12T11:58:00.000-07:00

(pàg. 28 doc.10)
1-. Explica les idees principals del text.
En el text, s’explica que la filosofia no serveix per donar proposicions sobre la manera de pensar de la gent, sinó que serveix per aclarir els pensaments personals, per tenir clar la manera individual de comprensió de la realitat.

2-. Posa títol.
La funció real de la filosofia

3-. Quina seria la funció de la filosofia segons el text?
La funció de la filosofia segons el text es aclarir i delimitar amb precisió els pensaments que d’una altra manera serien opacs i confusos.
Per que Wittgenstein afirma que la filosofia és una activitat?
Perquè no ho considera cap teoria, sinó una manera d’aclarir els pensaments, una camí que comença en l’admiració envers alguna incògnita i que culmina amb la teoria que explica aquesta incògnita presentada.
Comenta la frase la filosofia ha d’aclarir i delimitar amb precisió els pensaments que d’una altra manera serien opacs i confusos.
Amb aquesta frase, l’autor es vol referir que sense la filosofia i l’art de filosofar, els pensaments de la gent no estarien ben delimitats, i per tant, que gràcies a ella, els pensadors poden aclarir els seus pensaments i no deixar-se emportar per el que els altres pensin.

4-. Quin mètode està defensant l’autor? Compara’l amb altres temes.
El mètode que defensa l’autor en aquest text és el mètode transcendental, ja que no intentar esbrinar l’origen del nostre saber, com fan els mètodes empirísta i empíricoracional, ni intenta analitzar el llenguatge de les expressions utilitzades per resoldre dubtes com en el cas del mètode analiticolingüístc, o com fa el mètode hermenèutic el més important és comprendre el sentit dels textos i anar més enllà per tal d’entendre les accions humanes, sino la seva funció es fomentar i donar la raó als coneixements propis de les persones, aquells coneixements que han anat adquirint al llarg de la seva vida gràcies a l’experiència.

Activitat 5: el problema de la filosofia contemporània

2008-10-06T12:45:00.000-07:00

(pàg. 30)
- Per què l'existència de l'home actual és centrífuga i penúltima?
perquè només es preocupa de solucionar els seus problemes quotidians i no l'interessa pensar en altres incògnites més generals, és a dir, no reflexiona sobre els problemes importantns.
Quines conseqüències té per a nosaltres?
cada cop se sap menys del que succeirà amb les nostres vides en un futur no tan llunyà i que passarà amb tot el que ens envolta.

- Has viscut alguna vegada aquesta experiència que explica Zubiri de replegar-se sobre un mateix? Enumera les preguntes que t'has fet o et fas en aquests moments de soledat.
Com he arribat fins aqui?, que he de fer per tornar al món i no sentir-me tan sola?, que he de fer per sentir-me realitzada i que la vida tingui sentit?, qui o que està darrera de tot?, tothom té algún moment de soledat en la seva vida, o només jo em sento així?

- Per Zubiri, quin és el problema de la filosofia contemporània?
La formula intel·lectual de l'home de resoldre problemes, el plantejament del problema metafísic, és a dir, anar més enllà de tot allò que és físic.

Activitat 4: hipòtesi, llei i teoria

2008-10-01T12:30:00.000-07:00

(pàg.21)

- Què tenen en comú i en què es diferèncien les lleis i les teories científiques?
Les lleis i les teories científiques tenen en comú que les dues necesiten una hipótesis per realitzar-se. La diferència entre les dues són que les lleis encara està en procès de desenvolupament cap a una teoria, en Calvi la teoria ja està comprovada.

- Busca algun exemple de teoria i indica algunes lleis que la formen.

La teoria d'Arquimedes la formen varies lleis, entre elles la que diu que tot cos submergit en un fluit experimenta una força vertical cap a dalt igual al pes del fluit desallotjat.

Activitat 3: el saber científic

2008-09-28T07:20:00.000-07:00

Activitat 2: la filosofia és una ciència?

2008-09-24T12:03:00.000-07:00

Com totes les preguntes filosòfiques, depèn com es miri, té diferents respostes.

Al llarg de la història, la filosofia ha representat diferents idees. Al principi hi trobaven més semblances amb la teologia que amb la ciència. Això era perquè a les preqguntes que es qüestionaven, les respostes que s'hi formulaven no tenien cap comprovació científica i, per tant, s'havia de creure, com si de la religió es tractés, i no es podia respondre fent ús de la raó.

Però ara les coses han canviat bastant: la filosofia s'ha tornat un tema més proper a la ciència que a la ciència que a la teologia. La filosofia es practica juntament amb la ciència, encara que tampoc es podria definir com aquesta.

La majoria de les grans incògnites de la filosofia no tenen respota correcta ni incorrecta, o millor dit, no són respostes que es puguin comprovar científicament. Ara bé, actualment s'utilitza la raó, com a la ciència, per denominar respostes més o menys aceptables.

Activitat 1: què és la filosofia?

2008-09-22T12:14:00.000-07:00

Quan ens preguntem que és la filosofia, estem començant a filosofar. La filosofia és molt subjectiva: cada persona la veu de manera diferent.
Des de fa molts i molts anys, els filosofs es plantegen diferents preguntes referents a diversos temes com poden ser la vida, l’existéncia, els origen de l’èsser humà, etc.; aquest plantejament és conseqüéncia de donat d’una admiració sobre les grans incognites dels grans filosofs.
Les respostes sobre aquests temes són molt diverses i estan condicionades per l’entorn del filosof, el moment històric en el que viu i per la seva manera de pensar.
La funció d’aquest tipus de ciencia es básicament augmentar el coneixament i arribar al final del camí per on es trepitja en la vida, encara que no tothom que filosofa aconsegueix acabar el camí i respondre totes les qüestions plantejades al llarg de la seva vida; només els grans pensadors ho aconsegueixen.
Ara bé, per algunes persones, simplement no té funció, perquè mai s’ha plantejat preguntes d’aquest tipus.
Un aspecte que jo considero bastant important en la filosofia és el respecte. Parlem de respecte quan hi ha llibertat per expressar-se i donar opinió sense involucrar en cap moment a cap altre filosof amb idees totalment oposades.
En resum, parlem de la filosofia en el moment que intentem respondre la nostra curiositat i admiració en vers el món que ens envolta.